Mercè Climent: «Per a mi, la literatura ha sigut molt terapèutica»

Autor:Mauro Sorolla
Mercè Climent és una escriptora alcoiana que va anar conreant la vida professional i la d’estudiant. Entre d’altres coses ha treballat en l’elaboració de guies de lectura de novel·les juvenils i infantils per a diferses editorials. Guanyà alguns premis de narrativa en l’institut on estudià. També fou finalista en el Premi Sambori de la Universitat l’any 1999. En 2009 guanyà el Premi de Narrativa Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona i el Premi de Narrativa La rosa de paper de La Florida, i en 2010 el Premi Bancaixa-Universitat de València d’Escriptura de Creació en la modalitat de narrativa en valencià. També en 2010 fou guardonada amb el XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (AELC) en la modalitat de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià pel blog Els primers gestos del verd (www.mercecliment.blogspot.com) i amb el XVII Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida amb la novel·la Somniant amb Aleixa, feta conjuntament amb l’escriptor Francesc Mompó.

 
Els teus estudis estan relacionats amb l’escriptura?
Quan vaig acabar el batxillerat, evidentment volia estudiar a la universitat, però em vaig decantar per una carrera de ciències i vaig estudiar enginyeria agrònoma, però les lletres era el que sempre m’agradava i m’apassionava. De fet, quan vaig acabar, al cap d’un any, mentres estava treballant, vaig decidir matricular-me en filologia hispànica, per a formar-me una mica ja que aquesta carrera està nodrida de coneixements. Així que aquesta segona carrera sí que està relacionada amb l’escriptura, però sempre dic que un escriptor no té per què estudiar una carrera de lletres ni un filòleg serà sempre un bon escriptor, sinó que un escriptor naix.

Des de quan vas decidir escriure i per què?
Quan em fan aquesta pregunta mai sé molt bé què contestar, però jo recorde que quan en el col·legi el professor ens deia que tocava redacció, la gent es queixava molt, però a mi m’agradava i sempre intentava que foren temes originals i m’agradava quan el professor em treia a l’escenari a llegir. I va ser a l’ institut que feien un premi tots els anys de narrativa i em vaig presentar el primer any perquè era un exercici de classe i vaig guanyar el premi, i des d’aquell moment vaig anar presentant-me els darrers anys i també els vaig guanyar. Des d’aleshores va ser quan vaig començar a escriure. Però els orígens també poden ser perquè mon pare era poeta i quan era xicoteta sempre em llegia poesia a casa o ens recomanava llibres de la biblioteca perquè nosaltres a casa tenim una gran llibreria i clar, quan veus als teus pares llegir fa que a tu també t’agrade.

En què t’inspires per a escriure?
En moltes coses. De vegades escrivim per un pur sentiment, altres per una anècdota, o perquè volem buidar-nos d’alguna cosa que ens fa mal. Per a mi, la literatura m’ha sigut molt terapèutica quan he estat travessant un mal moment, m’ha sigut fidel inclús quan creia que no la necessitava. Per exemple, a la novel·la “Lina Panxolina i el quadern màgic”, tot va sorgir d’una anècdota. Recorde que estava en el sofà i la meua parella aleshores em va agarrar la panxa i em va dir “panxolina” i des d’aleshores se me va quedar eixe nom i vaig voler fer una novel·la infantil en la que la protagonista tingués aquest nom. És a dir, l’ inici d’una historia pot sorgir per qualsevol cosa, per alguna cosa que et cride l’atenció, per un sentiment o fins i tot una fotografia.

Tens algun autor com a referent per a  redactar les teues obres?
En aquesta pregunta tampoc sé mai què contestar perquè he llegit una gran varietat de coses, però per exemple en literatura infantil admire molt la novel·la “El petit príncep”, per ser una novel·la molt màgica perquè sempre diuen que és el gènere xicotet de la literatura, però jo no opine això perquè fer una novel·la infantil roïna pot ser fàcil, però fer-ne una bona és realment complicat i en aquest cas, Antoine de Saint-Exupéry va fer una novel·la molt gran que pot ser llegida per xicotets i per majors, i cada tres o quatre anys la torne a llegir per recordar-la. També, la novel·la que no em desbanca ningú és la de “Cent anys de solitud” de Gabriel Garcia Màrquez i m’encantaria fer una novel·la com ell, de saga familiar. També hagué una època en la que llegia autores catalanes contemporànies com Mercè Rodoreda, i m’encantaria escriure amb el seu llenguatge tan intimista i les seues històries  tan immenses. També autores com Maria Mercè Marçal o Maria Antònia Oliver Cabrer, dones que  al llarg de la meua vida em van atrapar molt en la literatura, mentre que en poesia últimament estic llegint molt Vicent Andrés Estellés. Realment, no és que m’hagueren ajudat a escriure les meues novel·les, però sí m’han format i m’han ajudat a fer-me un bagatge.

Quan decideixes començar una nova creació, sols posar-te un límit de temps per a acabar-la?
Mai. No tinc gens de disciplina a l’hora d’escriure i admire molt a aquells escriptors que es planifiquen i es posen fitxes, com molts escriptors que tenen a una habitació moltes fitxes per les parets per planificar-se. És a dir, abans d’escriure la historia, ells ja l’han escrita, però falta fer-ho bonic. Però al contrari, jo sóc molt anarca, sempre improvise, mai sé que durarà la historia  i per a crear necessite creure, viure-la per a expressar-la. De vegades he abandonat molts projectes perquè en un moment donat em veia incapaç de continuar la historia i desenvolupar-la com jo volia. Des d’aleshores no em pose límits, però sí que és veritat que de vegades hi ha alguna cosa que et limita, com voler presentar-te un premi i el termini acaba en un dia determinat i queda poc per a acabar-la i a mi m’agradaria presentar-me però no sé si arribaré i això potser faça que pegues una accelerada.

Quins gèneres escrius i quin és el que més t’agrada?
Vaig començar escrivint contes per a adults, em sentia còmoda amb el gènere de la narrativa curta, de deu o quinze pàgines, he fet molts i he guanyat alguns premis en aquest àmbit, i un bon dia vaig decidir escriure la primer novel·la infantil, “Lina panxolina i el quadern màgic” i va funcionar molt bé, la vaig presentar a un premi i va quedar finalista i me la publicaren, i va ser un sentiment immens al veure que el que estàs fent val. Després, vaig continuar amb “Marc i el poder sobre el temps”, per a gent jove, però també he escrit literatura per a adults com Somiant amb Aleixa, en la que ens proposarem Francesc Mompó i Valls i jo escriure una novel·la eròtica per a presentar-nos al Premi de Literatura Eròtica Vall d’Albaida perquè uns amics nostres ja l’havien guanyat anys anteriors. Després vaig fer molta poesia, però no sé per què acabe escrivint coses un poc tenebroses i d’alguna manera, per canviar això, m’agrada combinar-la amb la literatura infantil per parlar de màgia o de coses que fan riure.

Quina va ser la teua primera obra?
Com a novel·la “Lina Panxolina i el quadern màgic”, però en algun llibre conjunt vaig publicar algun relat. D’alguna manera, ha anat en ordre, primer el llibre que he escrit i després el que s’ha publicat.

Quin ha sigut el teu llibre més venut? 
No ho sé segur, pot ser el d’adults, però amb els llibres infantils, si els agraden en alguna escola com a llibre de lectura poden comprar molts de colp. És a dir, infantils i juvenils és molt fàcil tindre una venda gran, però en el cas de Somiant amb Aleixa, en sis mesos venguérem mil llibres, que és la meitat del tiratge, i és un llibre que la gent realment va a la llibreria i el compra d’un en un i era molt difícil. Després, al novembre passat, em van dir els de l’editorial que la nova novel·la, “Marc i el poder sobre el temps”, és el llibre més venut del mes. Llavors, puc dir que estan funcionant molt bé els llibres i estic contenta.

Per a donar a conèixer les teues obres, quins mitjans sols utilitzar?
En un moment donat, em digueren que havia de fer-me facebook per fer difusió, i farà ja tres anys que en tinc i realment el gaste prou pel tema professional, encara que no deixa de barrejar-se amb el tema personal. I després, com les editorials treballen molt bé, ajuden molt a nivell comercial, i al primer any, quan eres novetat, et criden per a fires, presentacions i moltes altres coses, i t’has d’encarregar de què l’obra seguisca viva. Em considere una escriptora molt activa, i per ser-ho, l’escriptor té el paper d’estar a casa a soles escrivint i després li toca un poc fer la faena de difondre. Les editorials moltes vegades confien en un autor i ells el llançen, així que ha d’espavilar-se per a què es venguen els seus llibres i, en el meu cas, no pare.

Actualment, estàs treballant en algun nou projecte? En cas afirmatiu, ens pots contar de què tracta?
Et diré dos coses. De moment ja sé la pròxima novel·la que trauré i bé, ja puc anar desvelant-ho. Volien llançar una línia al País Valencià d’escriptors valencians i jo vaig ser una de les escriptores seleccionades per l’editorial Vaixell de Vapor, eixa tan important de quan érem xicotets i llegíem, i tenia una cosa desficiosa al calaix, una novel·la entre infantils i adolescents que es titula “La flauta màgica”, i el que vaig voler va ser adaptar l’òpera de Mozart per als xiquets per a que s’acostaren d’alguna manera a l’òpera que a mi de menuda m’agradava tant i la veia tan màgica. Eixe és el pròxim llibre que sortirà supose que per a l’abril de l’any que ve. També acaba d’eixir un farà una setmana, que són els meus primers poemes publicats d’una antologia que ha fet l’ajuntament d’Alcoi juntament amb la Universitat d’Alacant, que es titula “Nova poesia alcoiana, poemes entre telers”, i fa una selecció de deu poetes alcoians, i el primer volum són  cinc autors on jo participe. Per a mi, és important perquè són els primers poemes que pose fixos en paper, una dotzena exactament, un recorregut des que vaig començar a escriure poesia fins l’actualitat. També actualment estic treballant en alguna novel·la i continue amb la poesia que d’alguna manera m’ajuda a expressar-me.