Paz Castelló: «A Espanya hi ha massa talent i molt poc olfacte editorial»

Paz Castelló: «A Espanya hi ha massa talent i molt poc olfacte editorial»
pazcastello
Paz Castelló amb el seu llibre La muerte del 9

Paz Castelló és una escriptora alacantina nascuda en 1970 a Novelda. L’autora va estudiar Dret a la Universitat d’Alacant, a més de disposar de títols com Experta Universitària en Màrqueting i Recursos Humans, però va decidir portar la seva carrera professional al món de la comunicació. Ha treballat com a locutora en emissores locals de ràdio com Los 40 Principales, Onda Cero, Cadena Ser i Nou Ràdio, arribant fins al gabinet de premsa de l’Ajuntament d’Alacant i a exercir el càrrec de directora de comunicació de l’Hèrcules CF.

El seu blog va donar a conèixer una sèrie de breus texts i la posà en contacte amb l’agència literària Sandra Bruna, publicant la seua primera novel·la. La muerte del 9 es va publicar a l’octubre de 2013 convertint a Castelló en autora novell. Les seues novel·les pertanyen al gènere de la novel·la negra i fan crítica dels aspectes socials més rellevants en l’actualitat, com per exemple el món del futbol, la política, etc. sempre amb una visió local. Amb la seua quinta novel·la, Castelló fa un parèntesi i es fica dins del món de la novel·la juvenil amb Tres novios y un follamigo. Actualment compta amb cinc novel·les pendents de publicació i està en procés d’escriptura de la seua sisena obra literària.

«La clau de l’èxit al periodisme és intentar saltar els prejudicis, els convencionalismes i les normes de poder que estan establertes i que impedeixen fer bé la teua tasca»


«Conec a moltes dones que sí les interessa el periodisme esportiu i, malgrat la seua condició sexual, han hagut de decantar-se per buscar altres eixides professionals, ja que ací no tenen cabuda»


«Les editorials haurien de dir vull aquest autor i ho vaig a promocionar perquè sé que és bo, sé que pot vendre i vull que la gent el conega»

Pregunta: Com va aconseguir el seu primer treball al sector de la comunicació?
Resposta: Jo sóc llicenciada en Dret a la Universitat d’Alacant, malgrat que hauria volgut estudiar periodisme. En aquest moment, la UMH no existia i la UA no tenia periodisme, és per això que havia de d’eixir fora de la província. Els meus mitjans econòmics no m’ho van permetre, així que vaig decidir quedar-me a Alacant estudiant alguna carrera que m’agradés i em vaig decantar per dret. Paral·lelament a això, vaig haver de buscar feina per cobrir les meues despeses. Vaig escoltar, curiosament, un anunci de ràdio a la cadena 40 Principales en què buscaven noves veus per renovar la plantilla. Jo venia del món del teatre, ja que feia teatre d’estudiant i vaig decidir presentar-me a la seua prova a la seu d’Alacant en la que em van seleccionar. Amb 18 anys vaig començar a treballar al món de la ràdio, donant peu a la meua carrera com a comunicadora. Això ve donat una mica pel destí.

P: A quina tasca es dedicà quan va eixir de la ràdio? 
R: La cap de premsa de l’ajuntament i jo vam ser companyes a Onda Cero. Al moment en què a ella li van donar la prefectura de premsa a l’ajuntament, li van donar l’opció de triar la seua companya de treball. Em va oferir el lloc de treball, ja que a l’haver treballat juntes ens coneixíem. Em va semblar una oferta interessant i allà vaig aterrar.

P: Pot explicar la seua experiència dins dels gabinets de premsa?
R: Jo vaig aprendre moltíssim perquè fins a aquest moment només havia treballat a la ràdio. Ficar-te en un gabinet de premsa és com saltar la barrera d’una plaça de bous, ficar-te directament a la sorra i posar-te a torejar. Tu has d’actuar com a enllaç entre els mitjans i la institució, negoci o empresa per a la qual estigues treballant i fer-li la tasca de comunicació. És un treball molt interessant en el qual has de tenir una gran capacitat de socialització, ja que has de mantenir aquest equilibri entre els interessos de la teua empresa sense deixar d’atendre als teus altres companys, els periodistes. Quan has estat ficada sempre en un costat de la comunicació i després passes a l’altre, comprens molt bé que la comunicació en general és com una gran esfera. Fins aquell moment jo només estava veient una cara de la lluna, l’altra part era totalment desconeguda per a mi. Des que em vaig posar en aquest lloc em vaig adonar que tot era molt més ampli i que m’havia estat perdent una part de l’ofici. Ací vaig poder apreciar una mica la comunicació de manera global. Em va sorprendre moltíssim ja que per a mi va ser una experiència molt interessant i innovadora.

P: Per què va decidir entrar al món futbolístic com a directora de comunicació de l’Hèrcules CF?
R:  Això ve donat també pel destí. Diuen que la vida es comprèn vivint cap endavant però mirant cap enrere. Doncs, jo ara que ja tinc uns quants anys, miro enrere i veig com el destí ha anat marcant, per així dir-ho, el meu camí. Els meus inicis van començar a la ràdio, d’ací vaig passar a treballar per a l’ajuntament d’Alacant, vivint el periodisme des del punt de vista dels gabinets de premsa. Fins al moment no havia treballat la part esportiva de la comunicació, ja que sempre vaig treballar a nivell social i polític. Vaig veure un anunci al diari Información en què sol·licitaven una persona de relacions públiques i premsa per l’equip de futbol Hércules CF. Una vegada presentada i seleccionada, vaig començar a treballar-hi. Em va semblar una part interessant precisament perquè jo mai l’havia tractada. Em va cridar l’atenció ja que era una cosa que em motivava cap a un camí desconegut en aquell moment. Doncs, vaig pensar que seria interessant veure aquesta part de la comunicació, l’esportiva, des d’un equip amb una tradició i bagatge social tan important com té aquest equip ací a Alacant amb gairebé cent anys d’història. I així va ser, gràcies a un anunci al diari.

P: Creu vostè que és més fàcil criticar una dona periodista que un home?
R: Al periodisme general les dones tenim el handicap que cal acompanyar la nostra carrera professional amb la imatge. La societat ens exigeix tenir certa aparença, més o menys agradable, especialment si treballes en televisió. Això és l’esclavitud de la imatge, cosa que no passa amb els homes, com he pogut detectar. La feminitat dins del món esportiu ve molt més accentuada. Jo sí considere que hi ha una autèntica discriminació respecte a la dona. Hi han molt poques dones, començant per aquí. La meua agent em diu que potser perquè aquest món les interessa menys. Però no, jo conec a moltes dones que sí que els interessa el periodisme esportiu i, malgrat la seua condició sexual, han hagut de decantar-se per buscar altres eixides, ja que ací no tenen cabuda. Al periodisme esportiu sí es nota la funció «gerro» de la dona, ja que les poques noies que veus a la televisió presentant i fent alguna tasca periodística relacionada amb els esports, són guapíssimes. No veuràs cap que estiga més grossa o que siga més lletja. En canvi, als homes no se’ls jutja per això, sinó que n’hi ha grossos, grans, joves, calbs, guapos, lletjos, etc.; però intenta cercar alguna dona que no compleixi uns mínims estàndards de bellesa.

P: Segons la seua opinió, quines són les claus de l’èxit al periodisme?
P: Fa 15 anys hauria respost alguna cosa diferent, però jo pense que ara mateix, centrant-nos en la situació social, econòmica i periodística actual, crec que la seua principal clau és l’honestedat. El periodisme compleix una funció fonamental: ser el reflex de la realitat social i ser conseqüent amb allò que s’està vivint; però no tot el periodisme ara mateix compleix aquesta funció. Hi han molts individus que es fan dir periodistes i estan al servei dels poders, amb la qual cosa conten allò que altres volen que siga contat. Per a mi això no és periodisme. Des del meu punt de vista, el periodisme consisteix a explicar tot allò que no vol que es diga. Avui dia, la clau de l’èxit al periodisme és intentar saltar els prejudicis, els convencionalismes i les normes de poder que estan establertes i que impedeixen fer bé la teua tasca.

P: Al seu llibre La muerte del 9 situa a la protagonista portant a càrrec diverses funcions d’un diari, quina és la tasca del periodista en la redacció?
R: María Moreno, la protagonista del llibre, prové d’un diari però jo, en canvi, provinc d’emissores de ràdio. En el meu cas, has de servir per donar notícies en un informatiu, que per fer un Magazine, fer un programa de música, librouna falca publicitària o per sortir en un directe a fer una entrevista o donar un programa d’última hora. Has de ser, el que sol anomenar-se en la professió, un tot terreny. Al periodisme local has d’aprendre a saber fer una mica de tot. Quan parlem de periodisme i de les seues grans empreses, com les que se situen a nivell nacional a Madrid, compten amb un equip i el periodista solament posa la seua veu. En províncies, normalment, tu ets l’equip. El que pretén reflectir el llibre és la vida d’un periodista local quan diu que María està maquetant uns anuncis alhora que redacta una notícia. Això té poc a veure amb un periodista d’un gran mitjà nacional; però el periodista local, ja siga d’empresa o de ràdio, ha de saber fer de tot i, de fet, fa de tot. Això és el que pretén transmetre el personatge, també basat en la meua experiència.

P: Com van ser els començaments del teu blog?
R: La creació del meu blog arribà també de casualitat. Després de deixar la meua tasca a l’Ajuntament d’Alacant, vaig crear una pàgina web en la qual posava a la vista del gran públic tot allò que feia. En aquell moment es tractava d’una pàgina d’empresa. Quan em vaig dedicar a l’Hércules CF, ja tenia contractat el domini www.pazcastello.com i em va fer pena deixar-ho passar i perdre’l. En aquest moment vaig prendre la decisió que havia de canviar el format de la pàgina i els seus continguts. Després de fer-me unes preguntes sobre què fer en ell, vaig començar a publicar els meus texts. Anteriorment només els havien llegit familiars i amics abans d’acabar guardats al calaix. Vaig decidir alliberar-me de la vergonya de que el públic et llisca i em vaig dir a mi mateixa: «Si els agrada, fantàstic. Per contra, no passa res». Vaig penjar diverses lectures a la web i vaig començar a donar-li contingut al bloc, fins aquest moment en què ja tinc cinc novel·les escrites. Als començaments del blog, encara no estava immersa al món de les xarxes socials. Em vaig anar incorporant a les noves tecnologies portada pel corrent del que anava passant. Sí que és veritat que al principi, quan només tenia el bloc, m’escrivia gent i em deien que els agradaven les meues entrades i si podien compartir-les a Facebook. Això vaig començar a veure’l com una cosa meravellosa. Un dia, una amiga vingué a casa meua i em va fer un perfil de Facebook tot i que em vaig negar. En canvi, el meu Twitter el vaig fer sense cap ajuda.

P: Com va ser el contacte envers l’editorial Sandra Bruna i vostè?
R: Sandra Bruna és la meua agent editorial. També és un altre cas curiós en el meu destí. Jo em dedicava a fer promoció del meu blog via correu electrònic quan aquest portava un any de vida. L’enviava a la gent que pensava que pogués interessar-li allò que escrivia. slide-PazUn d’aquests correus el vaig enviar a l’agència editorial Sandra Bruna de Barcelona i Joan Bruna, lector professional i un dels membres de l’agència, va ser qui em va contestar. Em va dir que li havia agradat allò que havia llegit, ja que havia vist als meus texts alguna cosa diferent que els feia diferents. Llavors, vaig encertar contacte amb ells. Malgrat que la majoria del blog tingué una part lírica, Bruna estava interessada en si jo tenia una mica de prosa escrita. A partir d’aquest moment vam establir contacte, vaig escriure La muerte del 9 i fins ara segueix treballant amb ells. Aquestes són les meravelles de la xarxa.

P: Què opina vosté sobre pagar a una editorial per publicar?
R: No seré jo qui li tregui la il·lusió a ningú per utilitzar el camí que li semble més oportú per arribar a publicar, és a dir, aquesta és només una opinió personal i un camí que jo no utilitzaria mai: la opció de pagar a una editorial per publicar les meues obres. Si concebem l’escriptura com a ofici, com a manera de guanyar-se la vida, s’ha de pagar a l’escriptor per escriure i publicar. Després, a raó de les vendes, l’editorial i el autor rebran uns determinats beneficis. Quan una editorial exigeix a un autor pagar per ser publicat, realment es pot dir editorial o simplement es tracta d’una impremta? Amb aquesta regla de tres, l’autor pot anar a una copisteria, imprimir diversos exemplars i auto-publicar-se, i aquesta despesa que està fent pot prendre-la com una auto-inversió pel seu projecte. A la meua manera de veure, es juga molt amb la il·lusió de la gent que escriu i vol publicar. En aquest país és massa complicat publicar un llibre, especialment, si ets un escriptor novell. Hem arribat a un moment en què això s’ha convertit en una missió impossible. Hi ha molt talent i molt poc olfacte editorial. Les editorials espanyoles importen molts èxits estrangers. Vol dir açò que a Espanya no tenim autors reeixits? Per descomptat que els tenim, però cal apostar per ells. Les editorials haurien de dir vull aquest autor i ho vaig a promocionar perquè sé que és bo, sé que pot vendre i vull que la gent el conega. També és molt difícil publicar perquè hi ha una dicció editorial molt enfocada a la gent coneguda i no es posa el focus en aquells que no són coneguts però sí bons escrivint. La majoria de vegades venen més els noms que el propi contingut dels llibres. És per això, que els autors sense nom hagen de decantar-se per altres formes de publicar com és pagar per això. Jo personalment, prefereix la auto-publicació, posats a haver de fer un desemborsament econòmic; no em sembla bé que una editorial amb aquestes condicions s’anomene editorial. Entre les seues funcions es troba la de promocionar a l’autor i la seua obra que per això ha apostat per ell i ha d’assumir aquest risc. Estic radicalment en contra d’aquest comportament.

P: Quina és la seua estratègia per fidelitzar els lectors?

selfie con paz
Paz Castelló amb l’entrevistador i lector, Adrián Mazón

R: La constància, supose. No ho sé molt bé perquè no l’he estudiat. No m’he parat a veure quina és la meua estratègia. El que sí que he vingut fent aquests cinc anys de vida del blog és la constància i el tracte personal amb els lectors. En ple segle XXI, els escriptors tenim una gran eina que és la comunicació. Fa un parell de segles, Cervantes es posava a escriure al racó de casa seua sense conèixer qui li havia de llegir. El millor que tenim ara és que pugem un text a les xarxes socials i la gent pot interactuar amb el lector: et pot escriure un comentari, enviar un correu electrònic, dir si li agrada i compartir-ho. Això crea un vincle, per a mi, molt interessant ja que aquest lector pot portar altres que recomanen la teua pàgina. D’aquesta manera és com jo he anat creixent, gràcies al boca-orella de la gent. Si algú es molesta a gastar un minut de la seua vida a escriure un comentari, fer una observació o enviar-te un correu, l’autor, en la mesura del possible, ha de contestar a tothom i intentar respondre els seus lectors. Cal ser molt constant, hi ha que alimentar el blog i mai deixar-ho mort, ja que si no perd l’interès del públic. Bàsicament aquestes dues coses.

P: A quins objectius pretén arribar a l’hora de posar-se a escriure?
R: Fonamentalment, escric pel plaer d’escriure. Jo crec que és el fonamental, és a dir, no escriure amb la pretensió d’agradar als altres, ni que et llegeixin o et publiquen. Simplement per gaudir del procés d’escriptura i, a partir d’ací, crec que la resta arriba a soles. A vegades és qüestió de temps, però quan un gaudeix fent alguna cosa que li agrada, al final aconsegueix fer gaudir a qui el llegeix o el rep. Bàsicament, que la gent gaudeixi escrivint i que sigan una mica aliens a les crítiques. No li pots agradar a tothom, però si realment t’emociona, hi haurà una altra persona al món a la qual li emocione també. Ací arriba la connexió màgica. Amb tenir només un lector a qui li faces sentir, ja has aconseguit el teu objectiu com a escriptor. Si després tens un milió, doncs millor.

P: Quin és el paper que exerceixen els gats a la vida de l’escriptor?
R: És curiós, no he fet cap estudi ni estadística seriosa al respecte. Sí que és veritat que hi ha una gran majoria d’escriptors, especialment escriptores serà per aquesta part de bruixes que tenim (riu), que som molt de gats. Jo, especialment, sóc molt felina i sempre he tingut gats. Actualment, tinc a la meua gata Luna. El meu gat Pancho va morir, però sempre he tingut un o dos gats. No sé dir, però potser perquè el gat, per buscar-li un adjectiu i una explicació, és un animal molt introspectiu, molt silenciós i independent i els escriptors solem ser així també: mirem la vida des del nostre punt de vista alhora que ens agrada el silenci i estar amb nosaltres mateixos per poder crear històries. Potser, es tracta d’aquest paral·lelisme. Però en el meu cas concret, odi haver d’eixir a les set del matí un diumenge a passejar un gos perquè faça les seues necessitats. És només per pura vagància. M’encanten els gossos però no estic disposada a pagar aquest preu, així que he optat pels gats. I, ara, estic encantada.

Adrián Mazón Sanchís

Autor en proceso de novela negra e histórica.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *