Cristina Ortega: «No som els rics que venim a ajudar, venim a intentar concierciar-nos i a donar un cop de mà»

Cristina Ortega: «No som els rics que venim a ajudar, venim a intentar concierciar-nos i a donar un cop de mà»

Cristina Ortega Giménez té 24 anys i és natural d’Alacant. Va estudiar en el col·legi Maristes d’Alacant i és graduada en Periodisme per la UMH i treballadora del servei de comunicació d’aquesta universitat. És periodista i voluntària de l’ong marista SED. Va decidir anar-se’n de voluntariat internacional al Perú el 2015 i el Líban aquest any.

Pregunta: Començant a parlar una mica sobre la teva tasca com a voluntària, ¿havies participat en algun voluntariat abans de embarcar-te en el voluntariat internacional?

Resposta: Sí, hi havia fet algun projecte de voluntariat sense gaire pes en la UMH quan era estudiant de segon que diverses companyes i jo vam impulsar a través d’un programa de ràdio que es tractava d’una campanya de recollida d’aliments. Vam recollir molt menjar i la vam portar a Acomar, i després havia estat de voluntària de Acomar que és el centre de persones marginades d’Alacant que es dediquen a donar una nova vida a totes aquelles persones que són pobres per dir-ho d’alguna manera.

P: Vas decidir anar-te’n de voluntariat internacional primer al Perú en 2015. Què va ser el que et va motivar a anar-te a aquest lloc?

R: Sempre havia volgut ser voluntària però en tornar d’un viatge a l’estiu ho vaig tenir clar, tenia una mica de diners estalviats per comprar-me un cotxe i vaig dir «no em compro un cotxe, me’n vaig de voluntariat l’any que ve». Com que vaig saber que era just el moment exacte en el que havia de fer-ho, que va coincidir amb fi de carrera. Al principi m’anava a anar a Bolívia, tenia clar que era latinoamérica pel tema de l’idioma però al final la vida em va portar al Perú, al Sullana que és una ciutat que està al nord. I jo crec que va tenir tot a vore, el col·legi en el qual estava que impulsava molt el voluntariat, el creixement personal i el periodisme, que ja estava acabant la carrera i m’havia adonat que el meu àmbit periodístic seria el voluntariat internacional.

P: Quins eren els teus objectius o què esperaves aconseguir a Perú i el Líban?

R: Al Líban només volia poder donar un cop de mà en el tema dels refugiats i veure el que s’estava fent, no esperava cap meta més. A Perú tot era nou, perquè era la primera vegada, esperava no posar-me malalta, no cometre cap imprudència, perquè és cert que el tema de la seguretat a Perú era pitjor que al Líban. A Perú no podia sortir sola, havia d’anar amb gent per a tot i al Líban  jo tenia prou llibertat de moviment, de fet si que vaig sortir sola o amb amics fora de l’àmbit de treball . Llavors al Perú anava una mica sense expectatives, deixar-me sorprendre i Líban poder treballar amb refugiats i veure el que passava amb els meus ulls.

P: Quant de temps vas estar en aquests dos destins realitzant la teva tasca com a voluntària?

R:Un mes a cada lloc.

P: Parla’ns una mica de la teva tasca al Perú. A què et dedicaves?

R:En perú vivia a la comunitat de germans Maristes i em dedicava als matins a fer un taller de llengua, de periodisme i d’expressió oral amb els xavals del cole Sant Josep Obrer que era un dels dos col·legis a Sullana i l’altre era Santa Rosa que era on vivíem i era una mica per a la gent més rica que sostenia el col·le pobre. Llavors als matins estava amb els alumnes de Sant Josep Obrer i treballàvem temes de comunicació i saber expressar-se però sobretot valors. I amb els de Santa Rosa a la tarda feíem un taller de periodisme més o menys igual. El que passa és que després els del col·legi Sant Josep obrer van voler venir també per les tardes i vam fer un grupet molt interessant, me’ls portava d’excursió a fer fotos, vam fer un programa de ràdio … Va estar molt bé.

P: Com descriuries el teu allotjament a Perú? ¿Hi havia molta diferència entre la qualitat de vida que tenies en aquest país enfront de la que tenies al Líban?

R: Sí, en Perú estàvem pràcticament molt bé, l’únic problema que tenia al Perú era el tema de la seguretat, no podia sortir sola perquè em podien segrestar i el tema del menjar i els bichets i tal perquè podia agafar el Dengue que no havia vacuna per a això. Però a Perú jo tenia una habitació per a mi sola, hi havia una persona que ens cuinava, el treball no era tan dur perquè tenia estones en què descansava una mica i tenia temps per fer skype amb la família i amics. És clar, això al Líban compartíem habitació, no teníem banys comuns, no tenia matalàs sinó que una mena de taula de fusta molt finita, aquestes coses són molt senzilles i va ser el que va marcar la diferència.

P: Com descriuries un dia típic, des que t’aixecaves fins que et acostabas, al Líban?

R: Ens alçàvem a les set, havia oració voluntària però sempre anavem tots, esmorzàvem junts i ja qui li tocava bus s’anava al bus a les 7 i mitja i qui no doncs a les 8 havia de baixar al pati per estar amb els nens. A les 9 començaven les classes i ja a les 12 el meu taller que era sempre d’esport. O sigui jo estava mes cansada que la resta perquè em passava el dia jugant. Paràvem a la una, menjàvem mitja hora i començava el torn de tard que repetíem el que havíem fet al matí amb nens nous que venien. Acabàvem a les 6  i ja doncs potser calia muntar alguna cosa pel dia següent o igual ens anàvem a un Shelter que és un assentament a fer una animació ….  Sempre hi havia alguna cosa a fer. Després ja qui volia berenar berenava i després el sopar, l’oració després i ja ens anàvem a dormir a les 10 o així.

P: ¿Va succeir algun fet que et va marcar durant la teva experiència com a voluntària al Líban?

R: El que em va marcar moltíssim va ser un dia que vam visitar la frontera amb Síria i havia campaments de refugiats i algú va demanar aturar la furgoneta per fer una foto. Ens vam baixar tots corrent per fer una foto i quan estava fent la foto vaig dir «que estic fent, fotos allunyades a persones amb les que no puc parlar, no puc conèixer la seva història, el seu context, com si fossin animals de fira i jo una turista». Lavors em vaig sentir molt malament i vam baixar tots menys Neus que era la meva companya d’habitació. Quan vaig pujar a la furgoneta li vaig dir que m’havia sentit molt malament pel que havia fet i em va dir que tenia tota la raó, que havia estat fatal, que semblàvem voltors. Llavors a partir d’açí el meu respecte cap als refugiats va canviar molt.

P: Quins esdeveniments o fets van ser els més complicats d’afrontar a Perú?

R: Em va xocar molt un matí que vaig poder acompanyar a un germà marista a visitar els barris més pobres de Sullana i vam entrar a cases que mai havia vist tanta misèria, gent tan major que no es podia ni moure. Sense aigua, bestioles a terra, una insalubritat absoluta. I malgrat tot això a mi que no em coneixien de res m’oferien casa, m’oferien la seva mà, em tractaven com una autèntica persona de la família. Llavors jo m’imaginava com tractem açí a la gent quan ve a casa nostra, si som agraïts amb ells, tenim detalls, no ho sé sincerament. I aquell dia em va marcar molt.

P: Creus que podràs utilitzar o aplicar tot el que has après en aquests viatges en els teus treballs futurs o en la teva vida diària?

R: Quan va tornar de Perú vaig tornar amb molta sensació de servei, d’ajudar a la gent, però ara que he tornat del Líban he tornat molt diferent, com que se m’han desencaixat totes les peces de la meva vida personal i professional, la gent em parla ara dels seus problemes i jo penso en Idaya, una nena que li va esclatar una bomba al cap, va vore morir la seva mare i vore jo com ella m’estimava i no em semblen igual els problemes dels altres. Tot canvia molt en la teva vida.

P: Tens pensat fer un pròxim voluntariat?

R: Aquest matí parlava amb Óscar, un company del Líban i jo li deia que sentia que havia de tornar al Líban, que no podria assimilar l’experiència fins que torni altra vegada. Llavors si, però jo crec que necessito assentar el meu voluntariat. Està molt bé Perú, està molt bé Torrent on he estat una setmana en un centre de menors, però ja sento com que la meva vida professional es dedicarà a Orient mitjà i m’agradaria establir un voluntariat definitiu i m’agradaria que fora el Líban.

P: Per a acabar amb aquesta entrevista, què li diries a una persona que vol anar-se de voluntariat internacional?

R: Li diria que es vagi, que hi ha moments en la vida en què es pot fer i moments en els que no, llavors quan un comença a treballar i té un contracte laboral la vida comença a ser difícil, llavors és més complicat que et vagis . El mateix que si tens parella perquè ja no només ets tu, sou dos i has de comptar amb ella. Llavors el moment de fer-ho és ara, quan ets jove i tens de 20 a 30 anys perquè necessitem temps i de vegades no disposem d’aquest temps i sobretot que després tornes i necessites temps per assimilar. Perquè després et fas gran i dius que t’hagués agradat anar-te’n de voluntariat, l’escoltes en un muntó de gent, així que si tens aquesta inquietud hauries anar-te’n. Després una altra cosa és que la gent fa voluntariat des de la caritat, des d’un nivell molt vertical i jo no estic d’acord amb això. El voluntariat no és una cosa que facis perquè tu tens més que l’altre sinó perquè és una obligació moral. Jo perquè he nascut a Espanya i tinc mes oportunitats però podria haver nascut a Síria i ser una refugiada llavors jo no vaig des de «oh la meva occidentalitat a ajudar-te a tu» no, jo vaig a aprendre de tu, vaig a donar un cop de mà perquè fan falta mans i gent però des dels meus dificultats, els meus defectes i amb un respecte absolut a la seva cultura. Llavors crec que és important fer-ho des d’una manera horitzontal, no som els rics que venim a ajudar, no repartim joguines, no donem diners, venim a intentar conscienciar-nos del que hi ha ja donar un cop de mà perquè és una obligació moral, igual que si jo ho necessito espero que vinguin a ajudar-me.

 

mm

Laura Herrero Gomez 2017-2018

Alumna comunicació escrita curs 2017-2018

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *