Tachi Lloret: «Sóc un romàntic del caballet i de la pintura»

Tachi Lloret és un artista plàstic alteà independent que té molt clara la seva vocació. Ell mateix ha recalcat, que si no fos pintor no podría ser una altra cosa. És un pintor que pensa de manera realista i que a l’hora, creu fermament en el que fa . És una persona positiva amb consells molt bons, sobre tot, per a la gent jove.

Mentre exerceix com a docent , també ha participat en fires i esdeveniments locals que li han permés donar-se a conèixer en el extranjer.Poc a poc va començar a centrar les seves obres en la creació de retrats a grans dimensions de personatges famosos. Aquests quadres son creats amb un estil peculiar a tot color que caracteritza la seva forma de plasmar l’art en el llenç. És un artista al qual li va l’adrenalina per aixó les seves exposicions es redueixen a la realització de pintures en viu, convertint la seva pintura en un espectacle. Ha estat en esdeveniments de caràcter mundial exhibint el seu art en Hard rock Calling, en el campionat de fórmula uno i al Hard rock cafè de Madrid entre d’altres.

Pregunta: Com vas decidir que l’art fora part de la teua vida?

Resposta: La decisió de clavar-me en l’art és desde molt xicotet. El que faig és no trencar, com fa molta gent, el joc de dibuixar i pintar. Aleshores continue fins que en un moment de la meua vida decidisc formar-me i és quan em clave en Belles Arts. Molta gent em pregunta «Si no fores pintor que series?» i jo dic que pintor, perquè no existeix un altra opció per a mi.

P: Per què t’has decantat per realitzar retrats de gent coneguda?
R: El bodegó i tot el que faig és una gimnàsia pictòrica. Al llarg dels anys jo m’he donat conter de què el que faig és jugar amb colors impossible, és a dir és un joc on jo clave peces de color i la cara és un conjunt de color,de fet jo treballe en quadres en eixes dimensions per a traure de preferència la cara. Jo la cara no la tinc mai en present. En definitiva, és un puzle, on jo clave peces de color i jugue. I després també hi ha un poquet de màrqueting dins perquè quan jo pinte a Bruce Springsteen la gent mira el meu quadre y diu «woow que chulo» i no, ells en realitat estan dient «que chulo es Bruce Springsteen» però l’he pintat jo aleshores em miren a mi i a la meua pintura. És una estratègia de màrqueting molt bona, perquè jo per exemple estava pintant a Alonso o Vettel i em deien «però per a què pintes a eixos tios si eixe tío es un idiota o coses per l’estil». Jo em puje a lloms d’un event de caràcter mundial i aleshores ahí aprofite i dic ara que esteu mirant-me açò és el que faig.

P: Recordes alguno dels teus primers retratos que et portaren a iniciar la pintura de rostres?
R: Va ser un retrate que vaig fer per a un amic que es casa. A les hores em planteje fer-li un retrat d’un quadre. Ell viatja molt i vaig decidir fer tres continents i el primer que em va vindre a la ment són tres cares. Tres rostres molt característics de cada continent. I quan comence a treballar en les cares és quan dic: «açò vuic fer-ho jo més!

P: Hi ha alguna explicació per la que preferixques pintar uns rostres y no altres?
R: Jo comence el rollo del retrato per qué se me cruça un personatje i ahí jo m’interese per la biografía. Quan la biografía i la fisonomia facial m’agraden, necessite pintar-ho. Però em done conter que pintant a un tío com Alonso o pintant a un cantant, tinc a demés de la biografía o l’atractiu facial, el que és la repercusió mediàtica. Aleshores ahi tinc tres «cosetes» que es complementen be. A Jonh Lennon ja l’he retratat cinc voltes, em pareix un tío molt gran.

P: Has tingut l’oportunitat de coneixer alguno dels personatjes que has retratat?
R: Si, he tingut l’opció de conéixer a prou, no tots els que haguera volgut pero sí. En Hyde Park per ejemple, vaig estar en Bruce Springsteen, en Paul McCartney, en Elthon John, en Paul Simon… Estaven en mi cuan jo estava pintant.

P: També pintes a rail de la imaginació?
R: Si, però son coses molt personals, son automatismes, estem parlant de coses molt íntimes. Es pot dir que son moments en els que pense en el llapis.

P: Com va surgir la idea de fer les performance?
R: A mi m’agrada pintar en directe per que es lo que marca la diferencia,hi ha molta gent que pinta molt be, pero que ho faja i ho ensenye no. Es a dir, tu cuan veus el cuadre de un pintor, ell ja ha pasat tots els filtros i el pintor diu «ja estic content, puc ensenyar-lo». Pero jo no. El que jo faig es mostrar tot el joc de creació. A mi m’agrada molt l’adrenalina i soc addicte al risc i l’emoció d’eixe joc , ja que no saps que pot pasar o no pot pasar. Es molt emocionant.Pero esta clar també, que la técnica i el domini de la técnica t’asegura ja un resultat mes o menys acceptable.

P: La teua familia a apoyat que l’art fora part de la teua vida i traball?
R: Mira, tinc una anècdota. Quan era nano, em van pillar pintant en betum i em van funyar peró eixe any els reis em van portar un caballet, pintures i a partir de ahí … podría dir que tota la meua familia sempre ha estat ahí.

P: Has pensat cambiar alguna vegada radicalment la forma d’expressar el teu art? Per què?
R: No es racional, no es poden racionalitzar eixes coses. Osea, tu pots teoritzar el teu treball, pero es la manera d’expressar es algo impulsiu. Al menys jo no puc. Jo menrecorde que la meua pintura anterior era molt tenebrista,fosca. Era un estil de pintura del segle XVIII-XIV com per ejemple les pintures de Caravaggio, que estaven influenciant-me molt, però de repent un día em vaig alsar i vaig comensar a pintar foc,roig,groc… no se perqué i no ha parat. Se que també la pintura sufrix cambits al llarg de cada cuadre,pero no hi ha una previsió ni una decisió que tinga ara conscient. Passa,simplement, John Lennon deia :»La vida es el que passa mentre fas els plans.

P: Has pensat en deixar alguna vegada la vida com a docent? O et dediques per vocació?
R: Es que m’agrada, m’agrada sobre tot ser útil. La sensació que tens cuan el dediques a la docencia es algo que t’ompli molt. Ara de fet també estic en un moment de la meua vida en el que porte varies setmanes de locura sense parar de viatjar entonces aplega un moment en el cual tinc problemes per a portavo tot en davant,pero encara i així no m’agradaria deixar la docencia.»

P: Has tingut algún alumne que destacara entre els demés a l’hora de expressar les seues pintures?
R: No he trobat a ningú que siga capaç de sacrificar el que hi ha que sacrificar per a poder estar ahí. Es un conjunt de tot, no sols de talent o saber dibuixar.

P: Respecte al futur, tens pensat innovar?
R: Em trobe molt a gust en la meua forma de treballar. La gent que va de moderna crec que tendix a enganyarse,buscar lo nou per buscar es un error «sobre tot hi ha que ser honest amb uno mateix». Si tu estas a gust amb el que fas y teu creus, els demes seu creuen a part de que l’art es intemporal. Totes estes propostes modernes de ara trencadores jo crec que sen aniran. El modern te perill de pasar de moda.

P: ¿Has pensat alguna vegada en fer altre tipus d’arts plástiques?
R: Soc un romàntic del caballet i soc un romàntic de la pintura. Però si que és veritat que he fet escultura,gravats.. el problema de l’escultura per ejemple no m’agrada pel tema de que no te resultats inmediats. Necessite treballar rápid,per que m’agrada tindre els resultats promte. Si el proces cratiu no és rapid i no puc vore el resultat enseguida,acabe cansant-me. Tinc un buid si no acabe en poc temps.

P: Respecte al estat de l’art actualment, com creus que és?
R: El problema de l’art hui en dia es que s’ha polititzat i s’ha clavat molt dins de lo peyoratiu dels diners. Donçs sembla que l’art es definixca com allò que el sistema de poder en un moment donat decidix que es art. El mercat de l’art no te res a vore en lo que es l’art. Es a dir, el clero,l’esglesia,els nobles.. decidixen ,açó si açó no. Per tant, el problema es que els que tenen diners,son els que marquen les decisions. No sols en el art, si no en absolutament tot, els gustos,els criteris,les filosofíes i els ideals . Ahí ens donem conter del difícil que està tot, i el poc que decidim, en definitiva quasi no decidim res.

P: Penses que a la gent li fa por trencar en eixe cercle polític i econòmic en el que no sols l’art està clavat?
R: No, el problema es que no tenim ferramentes. Si vols fer-ho el que tens que fer es nadar a contracorrent. No hi ha que trencar el sistema ni lliutar contra ell,perquè no es pot, el que hi ha que fer es entrar dins del sistema primer i anar cambiant-lo.

P: Com veus a dia de hui el tema de la creativitat?
R: M’agradaria anyadir una cosa,ja que va dirigit a un grup de gent que està estudiant. El que vuic transmitir no es el que diu tot el món que parla de crisis, de que no hi ha futur. Tot això es mentira. La creativitat a día de hui precisament el que t’aporta son idees noves,la posibilitat de crear de on no hi ha. Ara es un moment boníssim per a crear. El problema es que la gent que no sap potenciar la creativitat o no pensa, no te opcions, perquè quan tu tens creativitat ,de no res pots crear qualsevol cosa. El jove de hui en dia el que te que fer es,si hi ha un obstacle, inventarse altre camí. Opcions hi han moltes, tot está encara per inventar. Aixó si, teu tens que treballar,pulite molt quan estas estudiant. Mai hi ha que dir : No puc. Hi ha que apuntar sempre al màxim. La sort no existeix,està tot en les teues mans. El que hi ha que fer es no dudar del que fas, tens que convenste a tu mateixa per a que els demes seu cregen ja que la seguretat en tu mateixa es crucial.El que si note es que hi ha una falta de motivació en l’educació horrible.