Idoia Martín: «Els meus alumnes són el 70% de la meua vida, per no dir el 80%»

La reconeguda esportista en el món del pàdel, Idoia Martín. És graduada en Ciències de l’activitat física i l’esport a la UA on va participar en l’equip de pàdel amb els seus companys, monitora de pàdel, gerent de la «Escuela de Pádel Idoia Martín» que dirigeix a Alacant i on porta alumnes des de 6 anys fins a 55 anys. A més, és preparadora física, seleccionadora de menors de la Federació de Pàdel de la Comunitat Valenciana amb altres dos seleccionadors, i actual jugadora del WPT (World Padel Tour), circuit de pàdel on solament accedixen els millors jugadors del món.

Idoia Martín confirma què actualment els seus alumnes són els que ocupen quasi el 80% de la seua vida, degut a tot el que el seu treball comporta, classes, ajudar-los en tot el que puga, campionats,…

PREGUNTA:  Per què et vas decidir pel pádel? Quin era el teu objectiu principal quan et vas ficar en aquest esport?

RESPOSTA: Hem vaig decidir pel pàdel perquè on jo jugava al tenis hi havia pistes de pàdel. Aleshores, vaig decidir deixar el tenis amb 17 anys, i començar a competir en aquest esport. A més, tampoc vaig notar molt el canvi ja que són esports pareguts ,amb diferències notables.

En quant al meu objectiu principal en aquell moment era seguir competint com ho estava fent i disfrutar d’aquest esport que tants punts positius m’aportava.

P:  Aleshores has aconseguit  amb èxit el teu desig. A banda de ser entrenadora, jugar professionalment et compensava? Obtenies beneficis? Penses que el pádel està ben remunerat?

R:  El pàdel femení no estava ni està ben remunerat. Aleshores jo jugava perquè m’agradava i perquè em feia evolucionar, però no rebia uns grans ingressos económics per a sols dedicar-me a competir.

P: Molts jugadors porteu publicitat al vostre vestuari, rebeu ajuda dels patrocinadors?

R: Sí, el pàdel és un esport que permeteix exposar la publicitat competint i són ells els que, finalment, fan que un jugador puga estar competint i dedicant-se al pàdel professionalment. A través d’aquestes ajudes, sponsors, patrocinadors,… és com es sustenta a un jugador actualment.

P: Després de tants anys, què és allò que el motiva a seguir?

R: Doncs al final cada any tractes de millorar el teu treball i rendiment. Aquest any he tingut dos motivacions principals, que són la de seleccionadora de menors i tècnic de la selecció espanyola. Això fa que estigues en continu reciclatge.

A més, veus que els xiquets van passant més anys amb tú i veient el seu progrés, i és una cosa que et motiva a seguir aprenent i ensenyant-los.

P: Què són per a tú els teus alumnes?

R: Uff, actualment són el 70% de la meua vida, per no dir el 80%. Finalment es fan relacions molt personals amb ells. Porta una càrrega emocional de també anar al col·legi i es crea un vincle molt fort entre ells i l’entrenador.

P: Es inevitable no implicar-te en la seua evolució? Açò et suposa sacrificis personals?

R: Sí, com t’he dit anteriorment, la seua evolució depén de l’entrenador i de la seua vida personal. Aleshores si un xiquet no està bé personalment es reflecta a la pista. Tú formes part de la seua educació, ja que a través de l’esport, en aquest cas, el pàdel aprén valors que no s’aprenen en la seua vida normal. Com per exemple el sacrifici, la lluita, la empatia, el saber que a pesar de fer-ho bé no significa que van a guanyar un campionat, si no què és una cosa que han de seguir treballant per a aconseguir millorar. Hui en dia han d’aprendre a gestionar totes aquestes emocions, que són ben complicades.

P:  Aquest any, has tingut l’oportunitat de ser una de les tècniques per seleccionar als menors pel Mundial a Castelló. Com et vas sentir quan t’assabentares de la notícia?

R:  Em va fer prou il·lusió, però també estava un poc preocupada ja que mai havia treballat amb ells i realment, involucrada en el tema de menors porte dos o tres anys, tampoc porte molt més. A més, era el meu primer any com a seleccionadora de menors de la valenciana, i llavors, anava amb un poc de respecte perquè tampoc sabia quin era el meu paper. Però després, la veritat, que treballar junt amb els meus companys ha sigut un autèntic gust estar amb ells i conéixer-los, ja que és quan més aprens, quan t’ajuntes amb altres entrenadors i pots fer un feedback amb ells.

P: Tornaries a repetir l’experiència?

Sí, d’ací dos anys si que tornaría a fer-ho. Crec que hi ha que fer certes millores en el mundial, però si que ho repetiria.

P: Actualment et sents realitzada amb el teu treball? Canviaries alguna cosa?

R:  Porte molts anys dedicant-me a això. Quan portes tant de temps dedicant-te a ser entrenadora d’un esport has de buscar-te una motivació, ja que al cap d’un any passes per uns quants clots. Llavors, de moment estic continuant, vull tindre un altre treball perquè açò és sacrificat, ja que és el que et dic, m’ocupa quasi un 80% de la meua vida, i m’agradaria tindre el meu treball i la meua vida personal. Però, actualment i amb vista a uns anys la meua idea és continuar treballant en açò perquè és el que més m’agrada.

P: Com et trobes dins de deu anys?

R:  Em veig lligada al pàdel però com quelcom secundari, espere (riu) . Es a dir, m’agrada molt, però ho veig secundari en la meua vida, espere tindre un treball estable que és per al que m’estic formant i després tindre açò com un hobby, ja que és el que em motiva.

Idoia Martín afirma que el seu treball és sacrificant a la volta que gratificant, per tot el que comporta ser entrenadora tants anys: dubtes, nous reptes, desmotivacions, il·lusions,…