El Hoyo: explicació o «rallada»?

Acabes de veure El Hoyo en Netflix i necessites resoldre alguns dubtes sobre el final de la pel·lícula. Obvi.

(Aquest article conté, òbviament, spoilers de la pel·lícula El Hoyo. No continues llegint si no l’has vista, perquè mereix molt la pena que la veges sense saber res. L’èxit de la pel·lícula en Netflix, la qual es va col·locar immediatament com la més vista a Espanya i els Estats Units (de fet s’ha començat a rumorejar que Netflix està negociant perquè veja la llum El Hoyo 2) és el que es mereixia aquesta xicoteta obra mestra després de guanyar el premi a la Millor Pel·lícula en el Festival de Sitges i el Premi del Público en el Festival de Toronto. Si tens la teua pròpia explicació sobre el final de la pel·lícula de Netflix i vols contrastar-la amb la nostra, has triat el lloc adequat.)

Guia de personatges:

Goreng (Iván Massagué). És l’ésser humà comú sotmés a una situació desesperada. Som tu i jo, només que amb un exemplar del Quixot davall del braç (l’aspecte quixotesc de Goreng no és fortuït). Però no és un Quixot que veja molins, sinó una metàfora de l’ésser humà que té la possibilitat i l’obligació de ser virtuós, de fer el correcte. Que se li diga que entra en el Centre Vertical d’Autogestió només per a deixar de fumar…

Trimagasi (Zorion Eguileor). Vol presentar-se com un home que no és ni bo, ni dolent. Goreng desconfia d’ell des del principi, i fa bé, el problema és que després se li oblida. Tampoc és que tinga una altra opció. Trimagasi és un assassí.

Baharat (Emilio Buale). És un altre ésser humà virtuós com Goreng. És la constatació que en el món hi ha més d’un ésser humà virtuós. Els canvis sol es poden produir de manera individual, però sumats és quan aquests canvis tenen un efecte en la societat. El problema és que Goreng i Baharat són només dos…

Miharu (Alexandra Masangkay). Aquest personatge té diverses lectures. Des de la reclusa que ha perdut per complet el cap inventant-se una filla que no existeix per a poder mantindre un cert seny i tindre un propòsit per a no suïcidar-se, fins a la dona que porta tants anys en El Hoyo que ha donat a llum (no entraria per tant amb la xiqueta, sinó que donaria a llum en El Hoyo, que podria ser si l’Administració tinguera a bé tutelar l’embaràs i el part). Si la xiqueta és filla seua, només pot ser-ho d’aqueixa última forma, ja que el personatge de Imoguiri (Antonia Sant Joan) ja ens deixa clar que entra sola amb un ukelele. Si la xiqueta representa l’esperança, la possibilitat de ser virtuosos, resulta interessant que siga això el que persegueix Miharu mentre sobreviu sent despietada.

Imoguiri (Antonia Sant Joan). L’Administració, al final, la componen éssers humans. I les seues motivacions són la suma de motivacions de molts éssers humans, uns més encertats que uns altres. Imoguiri sembla un ésser humà de principis, que creu en el que estan fent. «Si tothom menjara la seua ració, arribaria el menjar fins baix», diu. I pot ser que tinga raó. Però també és cert que el seu personatge s’ha vist modificat per la seua terrible malaltia. I això condiciona les seues accions i la seua manera de pensar. Igual que en la vida real.

L’Administració. De l’Administració sabem tot, més enllà que és despietada, que es pren molt de debò la cuina i que Imoguiri (Antonia Sant Joan) va treballar per a ells. De nou, l’Administració en si mateixa no és un organisme ni bo ni dolent. Son les persones que ho dirigeixen les que són bones o dolentes. Com el despietat cap de sala de la cuina capaç d’enviar al clot a un dels cuiners per un pèl en la panacota. Precisament en la panacota. Resulta curiós que de l’Administració només vegem la cuina, com un dels braços executors de l’Administració, com la seua cara. Una cara, com menys, esborronadora.

Marshall McLuhan ha estat tot temps equivocat: no tenia raó quan deia això del mitjà és el missatge. El missatge és el missatge, i punt. Aqueixa és la gran lliçó de El Hoyo, que es va estrenar en cinemes al novembre de 2019, però no va arribar a Netflix fins al 20 de març, i que s’ha convertit en la pel·lícula més comentada durant el confinament, la qual cosa no deixa de tindre un puntet irònic. Bé, al gra, la gran lliçó del clot és el missatge de la pel·lícula, que en realitat li ho roba a Cervantes i al sentit comú. I quin és el missatge? La pista està amagada en el fragment que llig el personatge de Goreng (Iván Massagué) quan llig per última vegada El Quixot quan troben a la xiqueta en l’últim nivell del Centre Vertical d’Autogestió, siga o no siga aquesta una al·lucinació, que després parlem d’això també: «El gran que fóra viciós, serà viciós gran i el ric liberal serà un àvar captaire. Que al posseïdor de les riqueses no li fa feliç tindre’ls, sinó gastar-les. I no el gastar-les com vulga, sinó saber-les ben gastar».

La pista la dóna Cervantes a continuació en la part que no llig Goreng: «Al cavaller pobre no li queda un altre camí sinó el de la virtut, sent afable, ben criat, cortés i moderat, i oficiós, no superb, no arrogant no murmurador, i, sobretot caritatiu…». I aqueix cavaller pobre és Goreng.

I també és Baharat (Emilio Buale). Anem, que no podem canviar a la societat, només podem canviar-nos a nosaltres mateixos. La nostra responsabilitat com a éssers humans és portar la vida de la virtut. Si tots fórem virtuosos, ens lluiria més el pèl. Els canvis mai es produeixen de manera espontània. Ho diu Trimagasi (Zorion Eguileor). Ho diu Imoguiri (Antonia Sant Joan) -«potser per això està vosté ací», li insinua amb tota la intenció (que no oblidem que això és una obra de ciència-ficció)-. I amb les seues accions, ho diu també Miharu (Alexandra Masangkay) buscant a la seua filla real o imaginària (és igual en qualsevol dels dos casos).

La pel·lícula no és una apologia de la solidaritat. No ho és, no t’equivoques. És un fidel reflex dels motors de l’ésser humà. I compte, que no estem fent apologia de l’individualisme, només estem seguint el curs del riu que traça la pel·lícula. Hi ha un moment en el qual Trimagasi li diu a Goreng: «Vosté és dels quals creuen que tot el que fa l’Administració està malament». La frase té molta molla. L’Administració no és ni bona ni dolenta. Està composta d’éssers humans amb l’oportunitat de ser virtuosos.

Per què trien la Panacota?

I sí, la panacota és una metàfora. Pensa que aquestes postres s’elabora amb ingredients que trobem a mà en qualsevol supermercat com la llet, el sucre, la crema de llet o la nata. Un sabor complex que sorgeix a partir d’ingredients bàsics. Tots els éssers humans tenim la possibilitat de ser virtuosos, però entre la metafora i l’ésser humà cal triar sempre a l’ésser humà. Per això la xiqueta és el missatge, existisca només en la ment de Goreng o siga real. És l’ésser humà sense pervertir, l’ésser humà que pot ser virtuós.

Trimagasi s’equivoca quan jutja a Goreng quan es coneixen. «Té pinta de ser dels quals salten quan estan a dalt i dels quals no tenen coratge quan estan baix», li diu. Però s’equivoca. Quin tipus de persona s’emportaria El Quixot a un confinament? El tipus de persona que intenta fer el correcte. I fins ací el que es pot explicar.

Mor el personatge de Goreng finalment?

Que mor està clar. Que es trobe amb Trimagasi és la prova que necessitem. Així que la pregunta realment és: Quan mor exactament? Goreng i Baharat quasi amb tota seguretat moren en la batalla final amb aqueixa última parella. Òbviament la pel·lícula arriba un punt en el qual juga a mesclar realitat i somni. Realment el menys important és quan mor, ho és més el que diu. Perquè el missatge és el missatge.

Estiga mort o no estiga mort. La seua mort, per tindre alguna pista, ha d’arribar després de llegir El Quixot, perquè una cita així no la fa en somni més que un erudit, que no és el cas de Goreng.

La xiqueta és real? És la filla de Miharu?

Què més dóna? Si està viva, l’associació és clara: és el que déiem abans, la metàfora perfecta l’ésser humà amb la possibilitat de ser virtuós. També insisteix que els xiquets són el futur (que és un argument gastat, però no per això és mentida). I òbviament posa a la resta del clot en una tessitura moral: es menjaran a la xiqueta? Què farà l’Administració quan veja que la xiqueta està viva? Perquè la plataforma puja tan ràpid que la resta de plantes no la podran veure. Només l’Administració sabrà que Goreng ho va esbrinar.

Però si l’Administració va permetre, en contra de les seues normes, que entrara una xiqueta menor de 16 anys, mostrarà la laxa moral de l’Administració, la qual cosa suposaria una altra gran crítica: l’Administració permet conscientment que els xiquets també patisquen. No alleuja el seu sofriment.

Si la xiqueta està viva, és clar que és el que li permeten a Miharu que l’acompanye, i per tant està viva. Però, llavors el que diu el personatge d’Antonia Sant Joan que Miharu va entrar només amb un ukelele en un somni absurd per convertir-se en una nova Marilyn Monroe? Està mentint el personatge i oculta com de dolenta és l’Administració, que volen amb bones paraules que la gent canvie? Perquè aqueixa és una altra lectura: l’Administració permet que els xiquets patisquen, però tracta de resoldre els problemes amb estratègies que no funcionen. Perquè el que funcionaria seria: primer, no ficar als xiquets en tot això.

I després pot ser que la xiqueta no existisca, que només visca en la ment de Goreng, que vol creure que hi ha esperança, que vol creure la bogeria de Miharu. Perquè Miharu, boja o no, es pren com a real trobar i protegir a la seua filla. Se t’ha ocorregut pensar que potser el personatge de Miharu amaga a la xiqueta en l’última planta i li porta menjar, d’ací els seus viatges constants en la plataforma?

Qui dirigeig el Centre Vertical?

No tenim ni la més remota idea, perquè no ens donen cap pista. És una empresa? És l’Administració? Siga el que siga representa a l’establishment. I si confiem en l’establishment malament anem.

Les teories més populars entre els espectadors:

La més comentada és que l’Administració, els responsables de la direcció del Centre Vertical és una metàfora de Déu. «L’Administració és una metàfora de Déu, i tots els dies Déu envia la seua generositat des dels cels, i en teoria se suposa que és suficient per a alimentar a tots si tots mengen la seua part, com diu Imoguiri (la dama amb el gos), però la gent és egoísta i no pensa en els altres, per això quan la plataforma arriba als nivells inferiors, no queda res per a la gent allí», comenta un usuari, que assegura que no és religiós, en un post viral en Reddit.

Ara és quan aqueixa teoria es posa interessant: «[…] el número 333 té un significat especial i està reservat per a missatges especials del seu àngel de la guarda. En Gàlates 5.15 es diu: «Si es mosseguen i es devoren els uns als altres, vagen amb compte o seran destruïts pels altres». I Goreng és ‘consumit’ tant per Trimagasi com per Imoguiri havent dinat la seua carn; sempre li persegueixen visions d’ells. Curiosament, Imoguiri inicialment va tindre fe en l’Administració (o Déu), però després de veure com són les persones i com les coses són completament injustes en el pou, ella llança la seua fe i acaba suïcidant-se». No diràs que aquesta teoria no està ben pensada.

I ara ve la guinda: «Finalment, quan Goreng aconsegueix el nivell 333 i troba a la xiqueta, s’adona que la panacota (una referència a l’últim sopar?) no és el missatge, i la xiqueta sí. Ell creu que necessita ser el seu portador (portador de Crist?), però Trimagasi li diu que no necessita portador, per la qual cosa la xiqueta «ascendeix» a Déu mentre que Goreng teòricament mor pels pecats dels habitants del clot».