Lucía Gramage, voler es poder

Lucía Gramage Gil s’ha consolidat com una de les grans promeses de l’atletisme espanyol, convertint-se en campiona d’Espanya sub23 a la prova de relleu 4×100 metres llisos junt amb el seu equip, el Safor Teika. El seu nom ja ressona amb força a les pistes nacionals, gràcies a una trajectòria marcada per l’esforç, constància i passió per l’esport. Més enllà dels títols, Lucía representa una generació de joves esportistes que lluiten per fer-se un lloc en un esport molt exigent i poc mediàtic. En aquesta entrevista trobarem els inicis i la història darrere de la victòria d’una campiona que no deixa de créixer.

Quins esports has practicat al llarg de la teua vida?
De xicoteta he practicat ballet, ball contemporani, tenis i ja als 12 anys em vaig apuntar a atletisme.

Quins estudis estàs cursant?
M’acabe de graduar en Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Jaume I de Castelló.

Com vas començar en el món de l’atletisme? En quin moment vas decidir que t’agradaria provar aquest esport?
Jo des de xicoteta sempre he notat que he corregut més ràpid del normal, feia carreres contra xics de la meua edat que jugaven a futbol i jo els guanyava en carreres curtes, i els pares es quedaven flipant, però això sent molt menuts. Ja, als 12 anys, em vaig apuntar a atletisme amb una amiga, ja que el seu pare era molt aficionat del running i nosaltres al principi ens vam apuntar per a jugar, i més tard ella ho va deixar i jo ja vaig seguir més seriosament.

Com van ser els teus inicis en aquest esport? Et semblava un esport fàcil o difícil?
En els meus inicis no pensava ni fàcil ni difícil, perquè era una xiqueta i el que els meus pares volien era que gaudira de l’esport, en cap moment m’ho vaig prendre com una competició d’alt nivell, va ser ja als 13 o 14 anys que em vaig classificar per al meu primer nacional en una competició sense buscar-ho, és per això que simplement gaudia de l’esport.

Creus que en algun moment et podries dedicar professionalment a aquest esport, és a dir, podries viure solament d’aquest?
A veure, al final l’atletisme és un esport minoritari i el problema és que mou pocs diners, no és com el futbol o altres en què en una 2a o 3a divisió ja pots tindre un sou. En atletisme has de guanyar alguna cosa molt gran a nivell internacional o tindre molta influència en xarxes socials i viure de marques i patrocinis, cosa que és molt complicada. Jo ara mateix soc atleta semiprofessional, i sí que vull tindre un pla B amb els meus estudis, per això m’acabe de graduar, que no és el comú, perquè molta gent quan comença a professionalitzar-se el fet de compaginar-ho amb els estudis es complica molt i jo sí que he volgut tindre un pla B i ara que acabe de finalitzar la carrera sí que vull ja donar el meu 100% en l’atletisme, no sé si viuré d’això, però vaig a intentar-ho.

En quin moment et vas adonar que l’atletisme podria deixar de ser simplement un hobby per a passar a ser una cosa molt més seriosa?
Als 14 anys, quan em vaig classificar per al nacional, em va xocar un poc, ja que sense buscar-ho vaig arribar, aleshores vaig pensar, si pose més esforç i temps en això puc arribar més enllà, i eixe mateix any em va fitxar el Playas de Castellón, que és un equip amb bastant nom al món de l’atletisme i ja vaig començar a prendre-m’ho molt seriosament.

En alguns moments has hagut de gestionar problemes com la distància i el fet de viure lluny de la teua família?
Sí, clar, jo sempre he viscut a casa, fins que vaig decidir viure totes les experiències possibles en la meua carrera, perquè al final l’atletisme a mi no em dona de menjar i tampoc volia que em limitara a nivell de no poder viure un Erasmus, aleshores eixe any vaig haver de compaginar distància, esport i estudis, i lògicament va ser dur, perquè allí ningú em va ajudar a gestionar la part de l’esport, aleshores vaig haver de buscar-me un equip holandés, entrenar sola, amb pluja, granís, … va ser molt dur, però vaig aconseguir classificar-me eixe any també per al nacional.

I ells, saps com van viure aquells moments tan durs?
La meua família sempre m’ha donat suport en tot, a més com la meua germana també fa atletisme és una cosa com que ens entenem i mai he sentit pressió per res, sempre m’han donat suport, el meu pare m’ha portat, m’ha arreplegat en totes les competicions, entrenaments, tot el que ha fet falta, la meua mare també però el meu pare sobretot perquè li agrada molt l’esport i m’ha donat suport fins i tot al nivell de sentir-lo com un entrenador mes.

Has tingut algun espònsor que t’haja donat suport o has hagut d’aconseguir-ho tot pel teu compte?
Tot ha sigut pel meu compte, és un poc trist però des de nutricionista, preparador físic, físio, equipatge, tot ens ho hem de pagar nosaltres de la nostra butxaca, perquè és un esport en el qual, com t’he dit abans, no hi ha diners, jo ara mateix estic en un equip que estem en primera divisió femenina i estant en primera divisió i quedant campiones d’Espanya no hem rebut cap premi econòmic.

Com ha sigut el teu trajecte fins a arribar a ser campiona d’Espanya sub23?
La veritat és que no ha sigut gens fàcil, perquè com he mencionat abans, també he estat al Playas de Castellón, que és un equip molt gran i amb diners, i per tant no eres una persona, eres una marca i si no arribes a la marca necessària no donen res per tu, i és dur. També vaig tindre un problema en un Campionat d’Espanya en el relleu, en que van decidir a dues hores llevar-me per una altra xica no sé les raons, si jo estava dins d’eixes quatre millors marques, havent-me guanyat el meu lloc amb treball i sacrifici i doncs va ser un colp molt dur. Però aquest fet em va servir per a adonar-me’n i poder canviar de club i entrenador, i va ser quan vaig decidir que faça el que faça ho faré pels que veritablement creuen en mi, que són la meua família i jo mateixa, i va ser el millor que vaig poder fer, ja que l’any de després, és a dir, aquest any, arribàrem les quatre fortes amb moltes ganes i a més era el meu últim any al relleu sub23, y després d’haver sigut eliminada del relleu anterior, guanyar-lo va ser com una sensació de felicitat i de d’afirmar-me a mi mateixa que podia, i a més fer-ho amb amigues va ser molt guai.

És difícil compaginar la vida d’esportista d’elit (dieta, entrenaments, competicions…) amb la vida?
Sí, al final jo soc una persona a qui li encanta anar a tot. No sols tinc l’atletisme, a mi també m’encanta la meua carrera, la festa, socialitzar, aleshores haver de compaginar això és difícil i et toca haver de sacrificar moltes coses, per exemple no he pogut anar a la festa de graduació amb la meua classe perquè tenia campionat però jo ho disfrute, no ho veig com un càstig i pense que l’atletisme és una cosa que algun dia se m’acabarà i mai he deixat de fer res per l’atletisme, és a dir, continue eixint amb les meues amigues, continue viatjant, no he volgut mai que l’atletisme siga el meu càstig, també l’utilitze com una forma d’imposar-me disciplina.

Has tingut alguna lesió seriosa al llarg de la teua carrera? Si és així, com va ser el trajecte fins a tornar a poder competir al màxim nivell?
La veritat és que soc una persona que ha tingut sort amb les lesions, perquè al final entrenes tots els dies i veus com els teus companys estan al 100% i de sobte, ruptura, esquinç o qualsevol altra lesió, i jo per sort he sigut sempre super estable amb el tema lesions, fins a aquest estiu, on vaig tindre una ruptura, després de quedar campiones d’Espanya, ja que a banda del relleu també em vaig classificar en els 400 m i vaig haver de fer dos 400 m abans del relleu (semifinal i final). Però clar, portant en les cames dos 400 m i molt d’entrenament, a falta de 30 m de la meta en el relleu, em vaig notar una contractura en l’isquiotibial dret, però volia ser campiona d’Espanya i vaig seguir corrent, i doncs el que podria haver sigut una contractura si haguera parat, va passar a ser una ruptura muscular. Durant aquest temps de recuperació m’ha ajudat molt tant a nivell físic com mental el fet de recolzar-me en la família, les meues amigues de l’atletisme que ja han passat per això i et comparteixen experiències, i encomanar-te a bons professionals que s’interessen en tu, que et donen bons resultats i ara continue doblant sessions de preparador físic i entrenament i després de Reis torne a les competicions, encara que ja em note al 100%.

I ara no tens por d’una possible recaiguda?
La veritat és que no perquè els entrenaments que faig són de molta qualitat i ho done tot, però sí que és veritat que escolte més el meu cos i a la mínima molèstia pare, no val la pena forçar la màquina i fer-te més mal en un simple entrenament.

Si pogueres tornar arrere, hi hauria alguna decisió esportiva o personal que canviaries?
La veritat és que sí, he estat molts anys amb por als canvis des que me’n vaig anar a Holanda i crec que vaig esperar massa a canviar la meua rutina o tal vegada no ho pensava tant, m’hauria dit de fer el salt abans perquè tenia el potencial i no m’estaven aprofitant al màxim.

Quin consell donaries als joves que volen arribar a competir al màxim nivell, siga quin siga l’esport?
El meu consell seria que vagen a per això a mort, però que es deixen de tonteries, perquè ara està molt de moda el fet de queixar-se de no poder amb tot i verdaderament si vols pots. Si un any has d’agafar-te 3 assignatures en lloc de 5 en la teua carrera te les agafes, que és el que jo estic fent, però per a això es necessita una bona organització, disciplina i voler-ho de veritat, amb ànsia.

La història de Lucía Gramage Gil confirma allò que dèiem a l’inici, que darrere d’una campiona hi ha molt més que una medalla, hi ha constància, sacrifici i una passió que no s’apaga mai. L’entrevista mostra una atleta conscient de les dificultats d’un esport minoritari, però que encara així decideix lluitar pel seu somni sense renunciar a la seua formació ni a la seua vida personal. El seu recorregut demostra que l’èxit no és lineal ni regalat, però sí possible quan es combina disciplina, suport i determinació. Així és com eixa “promesa de l’atletisme espanyol” de la introducció es consolida com una realitat amb molt de futur per davant.