Àngela Boj ens obri les portes de la seua casa

Àngela ens conta com és ser actriu

Avui ens desplacem fins al Pinós, una xicoteta localiat d’Alacant, on és la llar de l’actriu  Ángela Boj. Aquesta actriu va realitzar els seus estudis al Estudio Juan Carlos Corazza de Madrid, on va acudir després d’acabar batxillerat, i sempre amb l’aprovació dels seus pares i familiars.
En televisió hem pogut vuere-la en RTVE a sèries com  “Cuéntame cómo pasó”, “Acacias 38”, “Centro Médico” i “Los misterios de Laura”; i en “El tiempo entre costuras” de Antena 3.
Pero no tan sols és queda ahí, també ha aparegut al cinema treballant amb directors com Javier Fesser, Max Lemcke, Jose Luís López-Linares, Norberto Ramos del Val, Fran Rovira, César del Álamo, Jorge Cassinello, Luis Colombo, Nicolás Alcalá, Ricardo Dávila, Aitor de Miguel i Emilio R. Barrachina.

I en teatre, ha treballat en companyies com Teatro sin Red, El Círculo de Tiza & Elsinor Stabile, Taules Teatre, Lonovamas.  I com monitora-animadora infantil en empreses com a Susana Toscano Producciones, Carambola Teatro, Didáctivaventura, Derisa, Payasos Pakus.
Actualment complementa la seua formació professional per poder donar-li a la seua professió una altra visió més completa en aquest àmbit, com apassionada dels xiquets estudiant Educació Infantil.

P: Cóm i quàn vas decidir que volies ser actriu?

R: Desde xicoteta, com que ho tenia dins, i ballava i cantava i parlava asoles… i els meus pares ja veien que m’agradava. Quan hem preguntaven que què volia ser quan fora gran sempre deia que volia ser cantant, i doncs cantant, actriu, el que sorgira de la faràndula.

P: Què va ser el que et va impulsar a ser-ho?

R: Com que ja sentia aquesta passió i els meus pares em vam donar el suport necessari per fer-ho, el que ells no volgueren transformar això si no deixar-ho ahí pur, deixar-ho creixer va ser el que va fer que hem decidira.

P: Els teus pares i la teua familia t’han donat suport? O al principi et posaren algún impediment per a entrar en aquest mon?

R: Moltísim, totalment, sempre he tingut el seu suport, de fet no podria ser actriu sense ells perquè des de que era xicoteta i van veure que era el que m’agradava, ho van potenciar al màxim perquè jo poguera ser actriu. Al igual que amb els meus germans, ells també han trobat la seua passió gràcies al suport que els meus pares ens han donat.

P: Com es van prendre que tendries que ixir fora a estudiar?

R: El que jo em decidira per ser actriu a ells no els va importar gens, es més, els va fer molta il·lusió, perquè des de sempre han estat a la meua vora donant-me el suport que he necessitat sempre.

P: Com ha sigut de difícil per a tú entrar en el mon del cine?

R: Sí, es molt difícil perquè açí en Espanya no hi ha molta industria, i és difícil entrar on ja hi ha molta gent i ademés estan molt ben connectats i sí és difícil fer-se un lloc. De tant en tant ha sorgit alguna oportunitat però rara vegada.

P: Com convinaves el teu treball de Madrid amb Taules Teatre (El Pinós)?

R: Doncs, la veritat és que prou bé perquè ells sempre s’han adaptat a mi, i com que jo venia els caps de setmana açí al Pinós, poc a poc anavem montant les obres.

P: Com se vos va ocorrer a David Dàvila i a tu la idea de grabar junts?

R: La idea va sorgir perquè com que és tan difícil ser escollit i trobar alguna cosa per clavar-te en algún projecte, vam decidir montar nosaltres la nostra própia pel·lícula. I a més perquè Ricardo és escriptor i té moltísima facilitat a l’hora d’escriure el guió. I partir d’aquí vam començar a investigar cóm seria fer-ne una, preguntar on tendriem que anar i ens vam embarcar també en un verkami, i vam fer la nostra primera pel·lícula “Los encantados”.
Després també teniem altre projecte que tenia més personatges pero teniem un inconvenient, que era el finançament, aleshores vam decidir adaptar el guió i fer-la nosaltres dos soles, en la casa que ara vivim; la vam reformar i adaptar per a la película. I ens vam comprar uns focus, i amb la càmera del mòbil vam grabar la nostra pel·lícula i la veritat és que sentim molta satisfacció el fet de poder fer alguna cosa i poder posar-la a disposició del públic directament sense intermediaris perquè qualsevol persona que vulga vore-la té accés a ella.

P: Entre “El amor es nada” i “Los encantados” amb quina et quedaries?

R: Les dues van ser una experiència molt bonica perquè en “Los encantados” erem deneu actors, va ser un viatge a Barcelona, vam estar 11 dies grabant i va ser una experiènica molt fina. Ademés el meu germà ens va ajudar en producció, va cuinar, com si forem una gran familia. L ‘experiència de grabar la películ·la açí en aquesta casa “El amor es nada” la veritat que va ser increïble no tan sols que estàs grabant amb la teua famíia i veient-los tots els dies, si no que en la casa en la que tú estàs intentes buscar-li el punt de bellessa, diferents punts de vista i és meravellós poder fer-ho a casa.

P: Teniu pensat fer algun projecte nou junts?

R: Sí, Ricardo ara està grabant un disc, perquè també és músic, sempre ha tingut aquesta vocació i quan el acabe, té un projecte de una películ·la entre misteri-por i la realizarem també.

P: Com ha sigut l’experiència de grabar en “El tiempo entre costuras”?

R: Va ser molt bonica perquè a pesar de que el paper era molt xicotet, em va agradar molt l’experiència, com em va tractar el director i la portagonista i vaig disfrutar molt. I ademés allò tan caracteritzat és molt bonic.

P: Diries que la teua professió s’ha convertit en una passió?

R: Diria que aquesta professió ha de ser passional perquè si no tens passió ni tan sols comences, perquè és molt molt difícil. Crec que des de sempre he sigut una passió i que deu de ser-ho perquè si no no és posible fer-ho.

P: Tens algun projecte nou ara mateix entre mans?

R: Com que ara estic estudiant, a no ser que hem criden per a alguna cosa puntual, com el que acabe de fer de “Cuéntame” que he estat grabant allí dos dies, estic prou centrada en el que estic estudiant d’Educació Infantil. Perquè com vec que hi ha moltes coses de actriu que hi poden tenir aplicació, educants als xiquets, i ademés està agradant-me moltísim. És un poc dur tornar a estudiar la veritat perquè pensava que eres dos anyets, i no, és dur, és dificil tornar a començar i crear hàbit.

P: I amb Taules Teatro? Alguna obra nova?

R: Pues ells van creant obres i si veuen que en alguna coseta encaixa el meu estil, doncs em quirden.

P: Com va ser la teua participació a la pelícu·la “Camino”? Què tal va ser el rodatge?

R: Aquell rodaje va ser molt especial, vam grabar en una cuina de veres i feiem com que cuinavem, va ser prou ràpid i fluit. I el tracte amb les xiquetes va ser molt bonic també perquè una de les xiquetes que està cuinant es filla de Javier Fesser.

P: Si tingueres que triar entre teatre o cine per quin et decidiries?

R: El teatre m’agrada moltísim l’únic inconvenient és que és molt dur, m’agrada el moment en el que estàs amb el públic, però tot el que has de fer per a aplegar al teatre, és tant dur, has de viatjar tant, està tan mal pagat, que jo diria més el cine perquè encara que també és durisim, ja és queda ahí enllatat i ja està per sempre. El teatre requereix de moltísim més esforç i és més efímer però és més màgic també perquè ets tú amb el públic i és màgic, l’únic que a no ser que no estigues en una companyia profesional en la que estàs protegida i cuidada és molt dur. I encara que pots montar tú la teua pròpia companyia és molt difícil plenar els teatres i és difícil tenir una visió de vida amb el teatre. Pots prendreu com per a una etapa, com experiència però jo només ho faria durant una època. Admire moltísim als companys que viuen del teatre i a pesar dels anys continuen fent-ho, perquè es durísim.

P: És indispensable per a una actriu o actor viure a Madrid?

R: La veritat és que tinc un company que és d’Alacant, Joaquín Moya, i sí, és posible viure en altre lloc i anar a Madrid a treballar. Però jo crec que alomillo per a començar deuries estar un temps en Madrid i després ja pots viure en altre lloc, perquè clar també per a conseguir un representant necessites contactes i allí és més fàcil trobar-los, i quan ja el tingues alomillor pots anar i venir quan t’ixquen cosetes i sí que és pot.

P: Es difícil el procés de preparar un personatge i adapta-rte a les característiques?

R: Normalment quan et contracten desde fòra, és a dir, no quan fem nosaltres una películ·la, és perquè ja dones el perfil del personatge que estan buscant perquè el que necessiten ja és el que estàs donant, diguem que van molt sobre segur, aleshores no és tant difícil preparar el personatge perquè al càsting el perfil que tu has mostrat és el necesari per al paper. I després ja depenent de com tú vuigues preparar-te’l, el personatge pot ser infinit, depenent de si vols donar més de tú o quedar-te més en la part formal i en el text, o depenentn del que diga el director perquè en el moment poden donar-li molts matissos i detalls, acord als gustos de éste o la situació en la que el personatge es trobe.

P: Als jovens que volen ser actors o actrius avui dia, quins consells els donaries o que li recomanaries fer?

R: La veritat és que ara mateixa en aquest moment de la meua vida els recomanaria que tingueren una altra cosa a part, és a dir, una altra feina que complemente la seua vida que estigués relacionada, que els agrade, algun títol de grau superior, una carrera que siga compatible i que els dóne una base sòlida i que puguen compaginar amb ser actor o actriu, perquè hi han tantísims actors que no poden viure d’allò que volen que quan ens venen allò que volem ser, és meravellós però la realitat és que és durísim ser actor o actriu i viure només d’allò. De vegades volem creure que a froça d’esforç s’aconseguixen les coses però la realitat és una altra,  que jo ara mateix sé que no és aixì, que és altra cosa, és com si és per a tú, et trucarà la porta, si és el teu destí, pero no per esforçar-te tindrás més sort, i és dur pensar això perquè te n’adones de que el treball només dona resultats positius una vegada ets elegit per fer el paper o l’actuació i no mentre estàs esperant. Encara que sone un poc fred, els recomanaria que tingueren altra cosa a part de ser actors o actrius, perquè mai saps quan la teua carrera sense saber-ho ni decidir-ho pot acabar.