Un any als EUA que em va transformar
Des d’un xicotet institut de Decatur (Illinois) fins a una graduació de pel·lícula, este reportatge recorre el meu any d’intercanvi: esports, amistats, tradicions i una nova família que em va canviar per sempre.
Entre l’agost del 2023 i el juny del 2024 vaig viure en Decatur (Illinois), on vaig estudiar en un institut nord-americà, vaig ser animadora, esportista, estudiant, filla i amiga. Este reportatge conta com un any d’intercanvi pot convertir-se en una experiència vital única: plena de reptes, descobriments i un creixement personal que encara m’acompanya.
Un viatge amb EF: Madrid–Londres–Nova York–Chicago–Decatur
El 2 d’agost del 2023 començava una aventura que no sabia fins a quin punt m’impactaria. Me’n vaig anar amb l’agència EF (Education First), una organització que ajuda estudiants de tot el món a viure un any d’intercanvi.
Des de Madrid fins a l’últim vol a Decatur, vaig passar per quatre aeroports, mirades perdudes, anglès atropellat i molta il·lusió. Però l’autèntic començament va ser posar els peus a Chicago i trobar-me amb cartells de benvinguda i amb la família que em rebria durant deu mesos.
Elles van ser les primeres persones que em van fer sentir que, malgrat estar a milers de quilòmetres, no estaria sola.
Un institut de pel·lícula… i una taquilla que no s’obria mai
El meu high school era exactament com High School Musical, eixes pel·lícules que havia vist tota la vida: taquilles per tot el passadís, el gran gimnàs on es jugaven els grans partits de bàsquet i de vòlei, clubs, classes electives i megafonia.
El que no ix a les pel·lícules és quan passes mesos intentant obrir la teua taquilla i no ho aconsegueixes. En el meu cas, la directora me l’obria cada matí. Així, entre intents fallits i rialles, ens vam fer molt amigues. Parlàvem de tot: de casa, de l’institut, del meu progrés en anglès, de com m’adaptava. Era una rutina inesperada que em feia començar cada dia amb una xicoteta conversa que m’animava.
El “Pledge of Allegiance”
Cada matí, la meua amiga Brenna anunciava la megafonia al centre:
“Please rise for a brief moment of silence followed by the Pledge of Allegiance. I pledge Allegiance to the flag, of the United States of America, and to the republic for which it stands, one nation, under God, indivisible, with liberty and justice for all”
Tot l’alumnat es posava dret, mà dreta al cor, i també ho deien en veu alta, en un ritual que forma part de la seua identitat nacional.
L’últim dia de curs, la veu per megafonia va ser la meua. Jo, una estudiant espanyola que mesos abans no entenia ni la meitat del que sentia, vaig ser l’encarregada de dir el “Pledge of Allegiance” per tot l’institut. Un moment d’orgull, emoció i reconeixement.
Esports: d’aprenenta a campiona del comtat
Els esports van marcar el meu any. Vaig jugar a voleibol, futbol, bàsquet i vaig ser cheerleader.
Cada partit era especial, però hi va haver un que mai oblidaré: l’equip de bàsquet dels xics va jugar la final del comtat, on jo assistia com animadora amb el meu uniforme amb la resta del equip, i ens vam proclamar campions entre tots els instituts de la zona, amb un gran trofeu.
L’ambient, els crits, els colors del nostre equip, la sensació de comunitat… Tot formava part d’un sentiment que mai havia viscut.
Homecoming i Prom: dos nits de pel·lícula
Als Estats Units, els balls d’institut són molt importants.
Al Homecoming, tot el món va vestit formal, les xiques amb vestits preciosos però curts i els homes amb traje, és una festa de “benvinguda” ja que es celebra al principi del curs, per setembre-octubre. Vaig ballar, riure i sentir que ja formava part del grup.
Però Prom és una altra història, les xiques van en vestits llargs increïbles com si foren d’una pel·lícula de princeses, i els xics igual amb traje però sempre amb la corbata o amb qualsevol prenda que vulguen del mateix color que el vestit de la xica per anar «matching». Eixe dia va ser molt especial amb moltes emocions, i estava vivint un moment que sempre recordaria, perque literalment vaig sentir que eixa nit era la protagonista d’una pel·lícula americana.
Amistats que duren més que un any
Entre totes les persones que vaig conèixer, n’hi havia cinc que es van convertir en fonamentals: Júlia, Luke, Geraldine, Sophia i Camden.
Júlia era la meua germana. Totes dues teníem la mateixa edat, i com als 16 allí ja condueixen, anàvem juntes a comprar, a sopar, i a passar el temps. Ella va ser la meua millor amiga i la meua família. Amb els altres amics compartíem classes, esports, festes, secrets i totes eixes xicotetes coses que creen records per a tota la vida.
EF i les amigues d’arreu del món: una família inesperada
Com que EF agrupa estudiants de molts països diferents, vaig acabar fent un grupet d’amigues que encara hui són molt especials per a mi: una madrilenya, una basca, una italiana i una alemanya.
EF organitzava excursions, trobades i activitats, i això ens feia passar temps juntes, conéixer’ns millor i sentir que, malgrat vindre de cultures diferents, compartíem una mateixa experiència.
Eren les persones que m’entenien millor, perquè estaven vivint exactament el mateix que jo.
Tradicions americanes i un Nadal molt especial
Viure les tradicions amb una família americana és una experiència única: Halloween, Thanksgiving, Nadal… cada celebració era com un escenari nou.
Eixe Nadal, va ser encara més especial: els meus pares i el meu germà van vindre a visitar-me. Vam passar uns dies junts a Nova York, entre llums, rutes i enormes gratacels. També vam viatjar a Miami, on vam passar del fred a la calor, i de la neu a la platja, i a Orlando, on vam anar a Universal Studios.
Després d’eixes setmanes tan especials, va tocar despedir-se i ells van tornar a Espanya i jo vaig tornar a Decatur per continuar el curs.
El musical “Beauty and the Beast”: de l’audició al paper de Babette
A Febrer, vaig participar en el musical del meu institut, en el de la Bella i la Bèstia, i va ser un dels moments més inesperats i emocionants del curs.
Després d’audicions on havíem de cantar i actuar, em van donar el paper de Babette, la parella de Lumière.
Assajos, vestuari, escenari, nervis i aplaudiments… una experiència que encara em fa somriure.
La graduació del 19 de maig: un dia que portaré sempre al cor
El 19 de maig del 2024 em vaig graduar. Portava un vestit roig amb la capa i el birret dels colors del meu institut: groc i roig. La ceremònia va ser al gran gimnàs, amb escenari, música i un públic emocionat. Quan van dir el meu nom i vaig pujar per recollir el diploma, vaig sentir que havia tancat una etapa increïble.
El 21 de juny, amb molta pena i ganes de quedar-me, va ser el dia que vaig tornar a Espanya, amb la sensació de deixar enrere una de les experiències més importants de la meua vida.
Quan vaig aterrar en terres espanyoles, em vaig emportar una sorpresa quan vaig veure a les meues amigues, als meus pares, al meu germà i als meus avis allí esperant-me en els braços oberts.
En aplegar a ma casa tots els meus amics em van preparar una festa sorpresa de benvinguda que em va fer sentir molt volguda i que demostrava que m’havien trobat a faltar.
Quan pense en Decatur, no recorde només un lloc: recorde totes les persones que em van ensenyar a créixer lluny de casa. Recorde els passadissos del high school, les cases decorades en Halloween i Nadal, els entrenaments, tots els moments amb Júlia, els viatges, les victòries, els errors i eixa sensació d’esforçar-te i d’encertar-ho encara que fóra difícil.
Eixe any no em va canviar només el país: em va canviar la vida.
