Muro va viure la postguerra amb por

La vida quotidiana del poble es va veure marcada per la fam, la repressió i la vigilància constant

La postguerra a Muro d’Alcoi va estar marcada per la repressió, la por i la manca de llibertats, però també per la resistència silenciosa dels seus veïns.

Quan la Guerra Civil va acabar, Muro es va trobar en una postguerra plena de dificultats. Els veïns patien por constant, escassetat d’aliments i control polític i cultural. Tot i això, van resistir, adaptant-se dia a dia a la nova realitat, mostrant solidaritat i supervivència davant d’una situació extrema.

A Muro, la postguerra va portar por, fam i restriccions constants. Els veïns havien de sobreviure amb vigilància, estraperlo i solidaritat entre famílies, mentre homes i dones patien repressió i limitacions en la vida quotidiana. Malgrat tot, trobaven petites alegries i moments de llibertat, com parlar valencià a l’escola o celebrar el Primer de Maig, mostrant resistència i capacitat d’adaptació davant d’una etapa dura i plena de dificultats.

La postguerra va transformar Muro, marcada per la fam, la por i la repressió constant. Muro, al cor del Comtat, era un poble d’uns 3.780 habitants l’any 1930, amb una forta tradició de moviment obrer. Sindicats com la UGT o La Unión Obrera tenien una presència destacada i explicaven el grau de mobilització social del municipi abans i durant la Guerra Civil. El conflicte va deixar una empremta profunda: 13 veïns van perdre la vida i es produïren saquejos d’esglésies, atribuïts al Comitè Revolucionari local, on tingueren un paper rellevant la JSU i els socialistes. 

Amb l’arribada del franquisme, la vida quotidiana a Muro es va endurir de manera dràstica. La repressió va colpejar sobretot paperers i camperols, molts dels quals foren empresonats, sancionats econòmicament o obligats a l’exili. Alguns murers acabaren en camps de concentració nazis, com Vicente Tomás Mogino, Joaquín Calatayud Bas i Antonio Carbonell Nicolau, mentre que altres moriren lluny del seu poble. La repressió també va afectar dones, processades no per accions pròpies, sinó per la seua vinculació amb familiars represaliats. 

La postguerra es va viure entre la falta d’aliments, la vigilància constant i la por. Les fàbriques, com R. Gonzálbez e Hijos, funcionaven amb grans dificultats a causa de l’escassetat de matèries primeres, malgrat el control obrer. El pa, la farina i l’oli es repartien mitjançant cartilles de racionament, i els refugiats allotjats al poble estaven sotmesos a un seguiment estricte per part de les autoritats franquistes. 

La repressió no fou només política, sinó també cultural i econòmica. La ràdio i el cinema estaven controlats, es produïren incautacions de terres i fàbriques, i fins i tot es van utilitzar vales locals per fer front a la greu crisi monetària. En aquest context, la vida diària es convertí en una lluita constant per sobreviure. 

Malgrat tot, els veïns de Muro van resistir. Amb silenci, solidaritat i adaptació, el poble va intentar reconstruir-se en una postguerra marcada per les limitacions, la por i una vigilància que arribava a tots els racons de la vida quotidiana. 

Per entendre com es vivia realment a Muro durant la postguerra, hem parlat amb dues dones del poble que la van viure de primera mà quan eren xiquetes: Francisca i Mercedes Payá Molines. Els seus records coincideixen en una paraula clau: por. 

Les dues dones coincideixen que fam no en van passar, però sí molta gana. Els aliments eren escassos i la supervivència obligava a buscar alternatives. Els camperols recorrien a l’estraperlo, carregant el que tenien i baixant fins a Alcoi per intercanviar farina o altres productes, sempre amb la por constant que la Guàrdia Civil els enxampara, els confiscà la mercaderia o, pitjor encara, se’ls emportà detinguts. 

La repressió era present a tots els nivells. En ser un poble amb molta gent d’esquerres, molts veïns foren detinguts i empresonats. Una de les entrevistades conta el cas d’una tia seua, que va ser rapada com a càstig públic, humiliada i obligada a netejar l’església, simplement per no estar d’acord amb el pensament polític establert, és un exemple clar de la repressió especialment dura contra les dones. 

Totes dues recorden també les cartilles de racionament, que marcaren la seua infància. Malgrat això, destaquen amb certa gratitud que, a l’escola —les conegudes com les monges—, podien parlar valencià, una excepció en un context de fort control cultural. 

La falta de llibertats era evident, sobretot per a les dones. No podien votar, ni tan sols prendre decisions bàsiques sense el permís del pare o del marit, com ara traure diners del banc, encara que —com diuen amb ironia— “tampoc n’hi havia molts per traure”. Tampoc podien entrar als bars ni participar en les filaes en les festes del poble, ja que els havien llevat aquests drets socials. 

Amb un somriure molt diferent al del record de la postguerra, les dues dones parlen del Primer de Maig amb l’arribada de la democràcia. “Una festa”, responen sense dubtar. Recorden com la gent d’esquerres es va reunir en un bar del poble, amb banderes, soroll i alegria, baixant pel carrer com una celebració col·lectiva després de dècades de silenci. 

També evoquen la vida quotidiana amb naturalitat: no hi havia dutxes com les coneixem avui; es lavaven amb aigua del pou que havien de posar a bullir, i, en ser un poble menut, ningú sentia vergonya perquè tots passaven per les mateixes dificultats. Finalment, recorden el NO-DO, aquell noticiari oficial que passaven al poble. 

Diuen al final de la entrevista: “Ara no patiu de res”, una frase que, després de tots aquells anys de gana i por, ara la vida al poble és més tranquil·la i segura. 

Els seus testimonis posen veu i rostre a una postguerra que no només es va patir, sinó que es va resistir en silenci, dia a dia, a Muro.