Què és l’art? Tot val en aquesta època de «modernillos»

L’art sembla estar a tot arreu hui dia. Des de les galeries més prestigioses fins a les xarxes socials, passant per grafitis als carrers o -fins i tot- en la taula d’un restaurant, tot és art. La pregunta «Què és l’art?» ja no té una resposta clara, perquè els límits tradicionals han desaparegut per complet. El que abans es considerava art (pintures, escultures, obres mestres de tècnica refinada) ara compartix espai amb objectes quotidians, i fins a instal·lacions fetes amb objectes reciclats. Així que, realment tot val com a art?

Dilluns vam fer una visita al MUA, el Museu de la Universitat d’Alacant, per a fer un article, el que esteu llegint ara, sobre alguna de les sales que tenen en exposició i que ens ha cridat l’atenció. Després de recórrer els passadissos, em van vindre diverses preguntes al cap: Què és l’art? Realment qualsevol cosa pot ser art? Estem tots capacitats per a valorar si és o no una obra d’art?
Ací és on entra el debat. Per a alguns, aquesta obertura és emocionant perquè permet una major llibertat i varietat. No obstant això, uns altres senten que s’ha perdut un cert estàndard de qualitat o d’esforç en el que es considera art.
En entrar en l’exposició de Diego Balazs, t’adones que no estàs enfront d’una galeria tradicional. Diego Balazs presenta una sèrie de peces que, a primera vista, poden semblar simples o fins i tot estranyes, però cadascuna està carregada de significat. Els seus vius colors sorprenen i la simplicitat visual de les seues obres criden l’atenció i semblen convidar-nos a jugar amb la nostra percepció i les nostres idees preconcebudes sobre el que hauria de ser l’art.

D’altra banda l’Espai Lúdicon’t, no és ací només per a ser admirat per la seua bellesa o tècnica; més aviat, vol que ens enfronta a preguntes sobre els límits de l’art, el seu propòsit i la seua relació amb la realitat quotidiana.
Algunes obres juguen amb l’absurd, l’infantil o l’irreverent, i és precisament esta lúdica ambigüitat la que desperta el dubte: què és exactament el que fa que alguna cosa siga art?
L’art ha estat, des de sempre, una eina poderosa per expressar les emocions, els dilemes humans i les lluites socials. Una prova clara d’això és l’exposició Cuerpo en crisis de Luis Eduardo Rincón, una sèrie d’obres que ens convida a repensar què és l’art i com ens relacionem amb ell, en un context on el cos, el dolor i la identitat ocupe el centre del discurs.

Quan vaig veure per primera vegada l’obra, vaig pensar que havia caigut o que estava encara en procés de muntatge, la veritat, però després vaig entendre que era així, i que aquesta era la seua essència.
Ací, el cos no és només una forma física, sinó una metàfora de les crisis internes i externes que travessem com a éssers humans. Es tracta d’un cos que pateix, que es deforma, que es resisteix, que lluita per existir en un món ple de pressions i conflictes.
Aquesta exposició va més enllà de les expectatives tradicionals que podem tindre sobre l’art. Rincón no busca crear una cosa bella en el sentit clàssic, sinó que les seues peces són un crit d’atenció, un crit que ens fa reflexionar sobre temes com la identitat, la fragilitat humana, i les lluites físiques i psicològiques que enfrontem.
En conclusió, tant Diego Balazs com Luis Eduardo Rincón ens oferixen dos visions poderoses i contrastants del que pot ser l’art de Balazs, amb el seu enfocament lúdic i provocador, ens convida a jugar amb les nostres percepcions i a qüestionar les regles que definixen l’artístic. En canvi, Rincón ens submergix en una profunda reflexió sobre la fragilitat i el sofriment humà a través del cos, convertint l’art en una finestra cap a les crisis internes i socials que vivim.
Totes dues exposicions desafien les idees tradicionals de l’art i ens obliguen a reconsiderar el seu significat. A través d’estos dos enfocaments (un més lleuger i juganer, i un altre més cru i visceral) queda clar que l’art no té una única forma o propòsit. Pot ser una via per a desconcertar i entretindre, o per a incomodar i commoure, però sempre té la capacitat de generar alguna cosa en l’espectador, ja siga un somriure o una profunda reflexió.
Finalment aquestes dos exposicions ens mostren que l’art és, en la seua essència, una experiència oberta i personal. No es tracta tant de definir què és l’art de manera estricta, sinó d’entendre que el seu veritable valor resideix en la seua capacitat de connectar amb les emocions, pensaments i realitats de qui el contempla. Ja siga a través d’un joc de percepcions o una crua representació de la crisi, l’art continua sent, hui més que mai, una forma d’expressió que desafia, transforma i ens convida a mirar el món d’una altra manera.