La salut mental deixa de ser invisible: trencant l’estigma social
Encara que cada vegada es parla més de salut mental, la veritat és que continua sent un tema envoltat de silencis, prejudicis i desconeixement. En ple segle XXI, moltes persones que conviuen amb trastorns mentals o neurològics segueixen patint l’estigmatització social, una barrera invisible però molt real que condiciona la seva vida quotidiana. No es tracta només d’una qüestió mèdica, sinó també d’un problema social i ètic que ens afecta a tots.
Tradicionalment, els trastorns mentals s’han associat a la perillositat, la feblesa o la incapacitat. Durant dècades, la societat ha preferit amagar aquestes realitats, tancant-les darrere de murs i silencis. En moltes famílies, encara avui, parlar d’una depressió, d’un trastorn d’ansietat o d’una esquizofrènia genera incomoditat o por al rebuig. Les persones afectades sovint són jutjades, qüestionades o, simplement, ignorades. I això provoca que moltes d’elles decideixin callar, ocultar el seu patiment o renunciar a buscar ajuda per temor al “què diran”.
Com a jove que ha crescut en una generació més oberta però encara plena de tabús, em sorprèn veure com la salut mental continua sent un tema “delicat”. És fàcil parlar d’un trencament d’os o d’una grip, però molt més difícil reconèixer que s’està passant per un trastorn depressiu o per atacs d’ansietat. I, tanmateix, són realitats tan habituals com qualsevol altra malaltia. Segons dades de l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida.
Aquesta falta de normalització té conseqüències greus. L’estigma no només margina, sinó que aïlla i agreuja el patiment. Molts joves amb trastorns mentals es veuen exclosos d’oportunitats laborals o acadèmiques, i encara es troben amb comentaris com “això és cosa teva” o “has de posar més de la teva part”. Frases que semblen inofensives però, que en realitat, reflecteixen una gran incomprensió sobre què és realment una malaltia mental.
Per sort, existixen iniciatives que intenten canviar la situació actual. Campanyes com #TrencaElSilenci i projectes liderats per universitats i organitzacions de salut mental estan donant veu als qui abans se sentien ignorats. Cada vegada més professionals, institucions educatives i mitjans de comunicació treballen per a visibilitzar el que ha romàs ocult durant massa temps.
Però això és només el començament. L’empatia, la informació i l’educació són essencials per a canviar la nostra perspectiva sobre la salut mental. Necessitem parlar d’això obertament, escoltar sense jutjar i reconéixer que darrere de cada diagnòstic hi ha una persona, no sols una etiqueta.
Superar l’estigma no es tracta només de drets; es tracta de la nostra humanitat compartida. Quan reconeguem que cuidar la nostra ment és tan important com cuidar el nostre cos, estarem un pas més prop d’una societat verdaderament igualitària i justa. I potser llavors, parlar de salut mental deixe de ser un acte de valentia i es convertisca simplement en una cosa normal en les nostres converses.
I tu, com creus que podem contribuir, des del nostre dia a dia, a trencar el silenci i l’estigma que encara envolta la salut mental?
