Erola, esportista d’elit: “M’agradaria allargar la meva carrera esportiva el màxim possible, però sempre gaudint-la.”

Aquesta entrevista té com a protagonista l’Erola, una noia de dinou anys de la Cerdanya (Catalunya) esportista d’esquí de muntanya (skimo) d’alt nivell. Avui ens brinda una mirada profunda i sincera sobre el seu viatge cap a l’elit esportiva. Durant la conversa, l’Erola comparteix com la seva relació amb l’esport i la muntanya va començar des de ben petita gràcies a l’entorn familiar, així com el seu procés de formació, els entrenaments, la gestió emocional de la competició i la importància del suport del seu entorn. Aquesta entrevista no només ens ajuda a entendre la realitat física de l’esport d’alt rendiment, sinó que també explora la seva dimensió mental, personal i social, mostrant el sacrifici, la constància i la passió que hi ha darrere dels èxits.

Pregunta: Bona tarda Erola, primer de tot, podries explicar una mica qui ets i com et definiries com a esportista?

Resposta: Bona tarda Abril. Doncs jo sóc l’Erola, una noia de la Cerdanya, que ha fet esport tota la vida i ha acabat en el món de la competició a partir dels seus pares i amistats que ha anat tenint. Ha acabat en el món de la competició i ara és esportista, una esportista que gaudeix molt sobretot del dia a dia i que s’ho passa molt bé fent el que fa.

P: Vas explicar en una entrevista que vas començar a esquiar de molt petita perquè els teus pares eren professors d’esquí. Com va influir això en el teu camí esportiu?

R: Doncs crec que això ha sigut clau, bàsicament, perquè he respirat esport, esquí i muntanya des de ben petita, i això ha fet que des de petita he après o he adquirit unes passions que m’han portat fins aquí, avui.

P: Quan vas descobrir l’skimo i què et va fer decidir que aquest era “el teu” esport?

R: El meu pare és guia d’alta muntanya i des de tota la vida hem anat a la muntanya, tant a l’hivern com a l’estiu. De petits havíem fet esquí alpí, tant jo com el meu germà, i a la que vam començar a ser una mica més grans vam començar a fer esquí de muntanya a poc a poc, bàsicament, introduït per al nostre pare. I a partir d’aquí vam entrar a un club dels mountain runners i vam entrar al centre de tecnificació. Realment res m’ha fet decidir, res en concret m’ha fet decidir que és el meu esport, simplement l’he anat gaudint i l’he anat sentint a mesura que em feia gran.

P: Quina és la primera cursa o experiència que recordes com un moment clau?

R: Doncs la veritat és que jo diria que la primera cursa d’esquí de muntanya a la meva vida que vaig fer, que van ser uns campionats d’Espanya en edat U14, crec que érem, va ser un moment clau perquè, no per la cursa en si o per com va anar la cursa, sinó perquè vaig conèixer una persona que és l’Aina que avui en dia és la meva companya de vida, d’entrenaments i de tot, i crec que això, tant ella com jo, ens ha ajudat molt aquest vincle que tenim, a créixer com a esportistes i arribar fins on estem avui.

P: Com és un dia d’entrenament en plena temporada?

R: Doncs els dies varien molt, depèn del moment de la temporada, però bàsicament, en un dia d’entrenament bastant complet, em llevo al matí, aproximadament a les 8 del matí, vaig a entrenar, ja sigui entre dues, tres, a vegades inclús quatre hores, vaig a casa, dino, descanso una mica o estudio, a la tarda anem a rodar una hora més amb esquís o anem al gimnàs. Tornem a casa, sopem, a dormir i l’endemà més i millor.

P: Quina part de la preparació diries que és la més dura?

R: Doncs potser quan se’m fa més dur sortir a entrenar és quan hi ha setmanes seguides de vent i mal temps i neu i tempesta que al final nosaltres entrenem a l’aire lliure i ens hem d’adaptar al terreny, no tenim més remei que abrigar-nos, però a vegades es poden arribar a fer feixucs, dies de moltes hores amb mal temps i passar fred.

P: En una entrevista vas comentar que mai has tingut lesions greus que t’hagin apartat molt de temps. Què fas per mantenir aquesta constància?

R: El nostre entrenador ens prepara unes rutines del gimnàs. No només fem gimnàs sinó també fem una cosa que li diem treball complementari que és per preparar tots aquells músculs que ens ajuden a no lesionar-nos, tant el genoll com diferents flexors.

P: Com combines els estudis amb l’esport d’alta exigència?

R: Doncs jo ara mateix estic estudiant el grau de comunicació a la UOC i això em permet compaginar-me i adaptar-me als meus estudis al meu entrenament. Els dies que tinc molt d’entrenament potser deixo la feina i l’acumulo més en un dia que tinc descans, per exemple.

P: I no t’has pensat mai de fer una carrera presencialment?

R: De fet, aquesta era la meva idea principal, volia fer INEF a la Seu d’Urgell, però al final vaig triar aquesta opció de la UOC perquè crec que és un bon moment per prioritzar els esports i en un futur, si deixés l’esquí de muntanya o si l’esport s’acabés, sempre tinc l’oportunitat d’anar a la universitat presencial, que també realment és una cosa que em faria gràcia o il·lusió. Però de moment prioritzo l’esport, sense deixar d’estudiar.

P: Tens la sensació d’haver renunciat a coses de la teva vida personal per arribar al nivell on ets?

R: Renunciar sona molt fort, però jo crec que sí, al final, dies que tinc curses, viatges que he de fer per entrenar… Deixo de fer moltes coses amb els amics i la família, sobretot anar a sopar, sortir amb els amics, anar de viatges amb els amics. He hagut de renunciar, tot i que això de “renunciar” sona malament perquè al final sé que ho faig per mi i per l’objectiu que vull aconseguir. Llavors, fa mal, però fins a un punt sé que em fa bé per mi.

P: I no t’has saltat mai algun entrenament o alguna cosa que et venia més de gust?

R: Així com saltat, no. Potser he adaptat algun cop els entrenaments, parlant amb l’entrenador, tipus, vull fer això aquest cap de setmana, un dia que és fora de temporada i que no és superimportant, i l’entrenador et diu, cap problema, t’adapto a això. O de vacances li vaig dir, no podré córrer per muntanya, prioritza’m això. Vull dir, adaptar una mica sí, tampoc és un entrenament 100% tancat.

P: I si no ho fas, et controlen?

R: Sí que em controlen, però no em dirien res. Bé, més que res, o sigui, no hi ha l’opció de no fer-ho. Per mi no són com deures, saps? No són uns deures que em posa l’entrenador, és una cosa que jo faig per mi. I si un dia no entrenés, que segur que algun dia m’he saltat algun entrenament per X o per Y, ara no et sabria dir un dia en concret, però segur que algun dia me n’he saltat algun, però que l’única perjudicada soc jo, al meu entrenador li és igual. Tenim una aplicació que posa verd i vermell, si no el fas és vermell.

P: Quin paper té la família i el teu entorn en el teu progrés esportiu?

R: Doncs crec que és molt important tindre el suport de la família i de tot el teu entorn en l’esport i sobretot en el meu esport, perquè a vegades crec que és un esport molt cru i molt dur, i tindre el suport de tothom qui està al teu voltant crec que és imprescindible, perquè si no a vegades es podria fer molt dur, mentalment sobretot. 

P: I et sents recolzada?

R: Sí, la veritat és que sí, tinc molta sort perquè tinc al voltant gent que també és apassionada del que faig i llavors et venen a veure, t’animen, s’interessen… I això és molt gratificant.

P: Com vius els minuts previs a una cursa important? 

R: Doncs la veritat és que crec que soc una persona que no es posa molt nerviosa, també depèn de la cursa. Trobo que em posa més tensa i més nerviosa en curses que són classificatòries per curses mundials, per exemple un campionat d’Espanya, una copa d’Espanya, on sí que m’hi jugo en algun lloc, que no quan estic a una sortida d’un mundial, per exemple. Sí, hi ha molta pressió, però al final la meva mentalitat és de què realment aquí ja ho he fet tot, gaudeix d’això perquè has arribat al teu màxim. Això no et classifica per enlloc. Guanyis o facis l’última avui, més enllà de la medalla, la teva vida no et canviarà. Llavors crec que ho afronto diferent. En curses internacionals m’ho prenc més com a donar-ho tot i gaudeixo, i en curses que m’hi poso més pressió, com són els campionats d’Espanya o copes d’Espanya que són classificatòries, que sí que em ve de fer primera o quarta, perquè si faig quarta no aniré als mundials. 

P: Tens algun ritual?

R: Res en concret, però em concentro i visualitzo. Sobretot fent molt treball amb l’entrenador de visualització, vull fer això, això, així, i vull que em surti tot bé. Perquè l’esquí de muntanya no és només físic, també hi ha molta tècnica i bastant tàctica, on canvis i baixades i coses molt diferents que pots trobar, has d’estar mentalment tranquil·la i preparada.

P: Has tingut moments de desmotivació o durs psicològicament? Com els superes?

R: Sí, la veritat és que sí, sempre es tenen moments durs on no et classifiques per a alguna cosa o així. I com els he superat? La veritat és que no n’he tingut molts, però algun cop que n’he tingut, doncs pensant en el present i pensant que les coses importants vindran quan siguem grans, que al final encara soc últim any, sí, però de júnior, i pensant dia a dia què tinc d’entrenament demà. Vull demà fer el meu millor entrenament, i demà pensaré que l’endemà vull fer el meu millor entrenament. Llavors, mirar a curt termini les coses, anar-les fent bé i treball de formiga i a poc a poc anar millorant cada dia. 

P: És difícil gestionar les expectatives, sobretot després de bons resultats?

R: Sí, suposo que precisament el més difícil de gestionar les expectatives és quan les tenen els de fora. Gestionar les teves depèn de la persona. Jo, la veritat és que no soc una persona que em posi moltes expectatives, però quan fas bons resultats, al final la gent et mira més i es fixa més i sap qui ets, a vegades és difícil. Com ho faig? Doncs, res, concentrant-me en la cursa i no pensant en els altres, simplement en anar el més ràpid possible, jo.

P: Has notat diferències de tracte o oportunitats pel fet de ser dona dins del món de l’skimo?

R: Doncs, la veritat és que jo, personalment, no. No tinc gaires coses interessants a dir aquí. Suposo que també l’esquí muntanya és un esport molt nou on no hi ha hagut temps a establir uns patrons o d’aquests de rol de gènere, quan ha fet el boom, que és en els últims anys, on es podrien haver fet aquestes diferenciacions, ja estem en, crec, i espero i vull pensar, en un moment en què cada cop hi ha menys aquesta bretxa. Realment, a l’esquí muntanya, més enllà que es veu que hi ha molts més nois que noies competint, no, al final, els premis són els mateixos i no hi ha diferenciacions.

P: Què creus que caldria millorar per donar més visibilitat a les esportistes joves?

R: És una cosa que crec que s’està intentant, sobretot et parlo internacionalment, on hi ha el circuit sènior, i el circuit Youth World Cup, que és el circuit de júniors. No sé si s’està aconseguint. Crec que se’ls ha de donar més importància, no només visibilitat, la visibilitat ve perquè li dones importància. Per exemple, aquest any, no ho sé per què han decidit que en lloc de quatre copes del món que sempre hi havia hagut, ara n’hi ha dues. I cadascú diu uns motius diferents, ningú diu res clar. Crec que sí, que s’hauria de donar molta importància als joves, i més en un esport com l’esquí de muntanya, que es veu, i sobretot ara que s’ha professionalitzat molt, que els bons són els que fa quinze anys que competeixen. És un esport molt complet, no només físic, sinó que hi ha molta tècnica, però és una tècnica que s’ha d’anar adquirint durant els anys. I segur que hi ha molts esports iguals, però és un esport que es millora a llarg termini. Llavors, si tu li dones importància als joves, això farà que creixin més ensenyats i amb més nivell, i quan siguin grans, hi haurà molt més nivell.

P: Penses que l’Erola de fa uns anys es creuria fins on ha arribat avui en dia?

R: Doncs jo crec que si agafés i li digués a l’Erola que va entrar just al centre de tecnificació, que competia en primer any de 16, que estaria avui competint contra els millors del món, no s’ho creuria. És una cosa que vas fent a poc a poc, i et vas classificant això, i després allò… O sigui, és una cosa que fas progressiva, i llavors ho he anat assumint durant els anys, però crec que a vegades no ho valoro. I llavors a vegades paro a pensar-me, i dic, és que l’Erola de fa cinc anys, diria, què? Ni de conya!

P: Del teu palmarès, destaquen: Youth World Cup 2024 – 1a en sprints (U18), Campionats d’Espanya 2025 – 1a en vertical i 1a en individual, Campionats d’Espanya 2022 – 1a en relleus i en parelles (U16). Quina d’aquestes victòries t’ha marcat més i per què?

R: Suposo que la primera, la Copa del Món que vaig guanyar a Noruega, perquè va ser la primera Copa del Món, bé, i l’última, però la primera Copa del Món que vaig guanyar, i va ser, sobretot, un cop de motivació per dir; jo també estic aquí i la gent em coneix. Estic aquí i tinc el nivell per competir contra vosaltres. També perquè va ser Noruega, que és un lloc molt especial per mi.

P: També has obtingut molt bons resultats internacionals: EYOF, Campionats del Món, European Championships… Què t’ha ensenyat competir contra les millors del món?

R: Suposo que m’ha ensenyat que contra les millors del món sona com molt fort, però al final són persones com nosaltres, de la nostra edat, que van a l’escola igual que nosaltres, i que tenen els mateixos problemes que nosaltres, i que no s’hauria de tindre por. O sigui, sí, respecte, evidentment, però respecte no de por. Cap sentiment d’inferioritat, sinó que són persones com tu, que venen a competir contra tu, i que teniu molt bon nivell tots. Però que realment no ets menys, perquè siguin italians, i que tots els italians siguin molt bons, ni res així. Tu també ets vàlid, i tu també estàs fort per competir contra aquestes persones.

P: Hi ha alguna cursa on vas quedar a prop del podi (per exemple els 4ts llocs internacionals) i que et deixés “espineta clavada”?

R: Doncs la veritat és que vaig fer molts quarts llocs. I realment…

P: Quina ràbia, no?

R: Sí, quina ràbia, però al final, crec que em deixa més l’espineta clavada fer desena i trobar-me malament, i fer una cursa a trompades, que no donar-ho tot amb uns esprints, i que jo estigui contenta. Em queda més l’espineta un dia que estigui malament i que em quedi més lluny del podi que no un quart lloc. Perquè molts cops els quarts llocs era que anava cinquena i rascava el quart lloc. Vull dir, era una bona cursa per mi, era tot el que tenia, ha anat tot bé, no podia haver anat millor i al final, se’m queden, no pels llocs, sinó per jo mateixa dir he pogut donar-ho tot, o m’han passat coses, tècnicament, he relliscat, m’han passat problemes, em trobava malament, em feia mal la panxa. Se’m queden més mal regust de boca. Si les tres primeres estan més fortes, estan més fortes, i ja, no hi ha més. 

P: Des del 2021 fins al 2025 has sumat nombrosos podis nacionals (Copa d’Espanya, Campionats d’Espanya, Youth World Cup, etc. Quin creus que és el secret per mantenir aquesta regularitat?

R: Gaudir, esforç, constància. I més que això, gaudir el dia a dia. Primer que tenim molta sort aquí on vivim, perquè realment competeixo contra gent que viu a Madrid, i que toquen els esquís tres cops l’any, i dos són curses. Realment, de tota Espanya, si ens comparem amb la gent dels Alps, no, però si ens comparem amb la gent d’Espanya, tenim molta sort els catalans, perquè ho tenim molt bé muntat. Aquest bon sistema que tenim, la sort que tenim de poder viure aquí. A poc a poc, constància, treball de formigueta, com abans, formigueta. 

P: Quins objectius tens a curt termini? I a llarg termini?

R: A curt termini, parlant d’aquesta temporada, classificar-me per totes les copes del món que pugui ser, i si pot ser pels Campionats del Món també, i si pot ser pels Campionats d’Europa també. O sigui, classificar-me, realment els meus objectius de temporada no són tan internacionals, si no és competir internacional el màxim possible, i a internacional, doncs, un cop arribes allà, ser el màxim competitiva possible. Tampoc m’agrada posar-me números, encara que vull guanyar, o vull fer un podi, al final són coses extrínseques, són coses que no puc controlar. No depèn de mi només fer un podi Copa del Món, si no depèn de l’altra gent, de com fort sigui l’altra gent, llavors anar allà i fer-ho el millor possible, intentar estar el més endavant possible, sense posar-me números en concret. I a llarg termini, allargar la meva carrera esportiva el màxim possible, i gaudint-la, saps? No vull mai arribar a arrossegar-me, entrenar per hàbit, per inèrcia. M’agradaria molt entrar a l’equip sènior d’Espanya, i allà gaudir de l’esport durant molts anys, i competir tant com sigui possible, mentre jo m’ho passi bé. 

P: On t’agradaria veure’t d’aquí a deu anys, tant esportivament com personalment?

R: Esportivament, tant de bo poder estar competint a circuit internacional, així com a somni. Tot i que sé que és molt difícil, perquè l’esquí de muntanya és un esport on molt poca gent, tot i que cada cop més, molt poca gent viu d’ell, llavors tampoc vull posar un objectiu. Agradar-me? Doncs sí, m’encantaria estar entrenant com ara, vivint la vida com ara. 

P: Si poguessis viure d’això, viuries d’això?

R: Si pogués viure d’això, i jo ho estigués gaudint, sí, 100%. M’agradaria, fins que ho deixi de gaudir. I si són deu anys, bé, si són 15, també, i si són 5, també. I personalment, feliç. Gaudint amb el que faig, sobretot. O sigui, no em faria pena deixar l’esport, d’aquí a uns anys, si no ho continuo gaudint. A més, l’esquí crec que és un esport molt sacrificat i molt solitari. Jo què sé, potser jugar a vòlei i jugar a pàdel és un ambient tranquil, d’equip. 

P: Quins consells donaries a un jove o jove esportista que volgués iniciar-se en l’skimo? 

R: Doncs que busqués algun club, com pot ser els Mountain Runners del Berguedà, que ara estan creant seccions noves on t’ensenyen l’esquí de muntanya des de zero. I això, i que gaudeixi i que no tingui pressa. Que gaudeixi el dia a dia i d’esquí. I que formigueta.

L’entrevista amb l’Erola revela que l’èxit en l’esport no es basa únicament en els resultats, sinó que sorgeix sobretot del treball constant, la capacitat d’adaptació i el fet de gaudir del dia a dia. La seva visió de l’esport, centrada en la constància, la humilitat i la motivació personal, mostra una maduresa poc habitual en esportistes tan joves. A més, el seu missatge destaca la importància de valorar els processos, el suport de la família i la salut mental, així com la necessitat de donar més protagonisme als joves en l’esport d’alt nivell. L’Erola es un exemple de com es pot aspirar a l’elit sense oblidar el que importa realment: gaudir del camí.