El preu del bullying: una societat que arriba tard
La família de Sandra Peña, la menor de 14 anys que es va suïcidar el dimarts 14 d’octubre a Sevilla després d’haver denunciat la família que patia assetjament escolar, té una cosa molt clara: «Ningú va fer res per evitar-ho». Ho ha dit l’oncle de l’adolescent, Isaac Villar, que exerceix com a portaveu familiar i que ha posat veu i rostre al patiment dels pares, del germà gran i de la resta dels parents de la Sandra.
Fins dues vegades la mare de Sandra havia advertit al centre educatiu del que estava passant. Eren tres les presumptes assetjadores de la seva filla, una situació que venia de lluny i per al que el col·legi va decidir separar-les de classe. No es van activar cap dels dos protocols pertinents, ni el d’assetjament escolar ni el de prevenció de conductes auto lesives. El centre no es va posar en contacte ni amb els pares de les presumptes agressores ni amb els de la víctima.
Per això, Villar ha assegurat que emprendran «totes les accions legals» al seu abast, sense descartar una denúncia penal davant dels tribunals. Aquesta opció, segons han confirmat moltes fonts com per exemple Canal Sur, l’estan pensant els pares de Sandra.
A més, aquest divendres 18 d’octubre de matí, els progenitors de la menor s’han reunit amb els advocats per estudiar quines mesures es poden adoptar. Encara que la decisió, ha insistit Villar, encara no està presa. «Cal donar-los temps», ha dit.
Mentrestant, la família de l’adolescent insisteix a denunciar la inacció del centre escolar on estudiava Sandra i on van passar els suposats abusos. Fins a dues vegades, ha insistit l’oncle de la víctima, la mare va anar al servei d’orientació del col·legi per traslladar el que estava passant i demanar que es prengueren mesures sense que, «en cap cas», es fera res.
La primera vegada que la mare de Sandra va denunciar l’assetjament escolar a l’escola va ser a finals del segon trimestre del curs passat. Just després que la jove, incapaç de suportar més la pressió, relatés a casa el que estava patint a l’escola. «No van fer res», insisteix el portaveu de la família. Ni tan sols, especifica, hi va haver algun tipus d’ajuda emocional.
La ràbia i la impotència es respiraven als voltants del centre escolar de la jove, Irlandeses de Loreto, a pocs passos de l’edifici on residia i des del terrat del qual es va llançar el dimarts. També una sèrie de pintades a la façana del col·legi mostren l’enuig de la comunitat, amb missatges en què es pot llegir «còmplices», «assassins» o «sempre estaràs als nostres cors, Sandra».
Estic completament en contra del bullying, perquè cap persona mereix patir, sentir-se sola ni arribar a un límit com el que va viure Sandra Peña. El cas de Sandra és una tragèdia que hauria de fer-nos obrir els ulls com a societat, no podem continuar mirant cap a un altre costat mentre hi ha xiquets i adolescents que pateixen en silenci. Cal prendre mesures reals i efectives als centres educatius, formar el professorat, conscienciar els alumnes i implicar les famílies perquè situacions així no tornen a repetir-se. Tots hem de lluitar contra l’assetjament i ser valents per a demanar ajuda o per a oferir-la, perquè parlar pot salvar vides.
